Rull | 2017 Casa de Cultura de la Diputació.Girona Espai d’Art . 25|01|2018 -10|03|2018

Rull és el projecte expositiu de Manel Bayo (Salt, 1966) originat a partir del projecte 16 bales per a l’ADAG, guanyador de la XII Biennal d’art de Girona. L’exposició reflecteix de forma poètica una visió crítica i sensible de diferents aspectes de la societat actual creant un paisatge emocional que transita pel món de la infància i del passat i per algunes imatges estrictament contemporànies.

El títol, Rull, prové d’un joc infantil que es practicava als patis de les escoles de Girona als anys 80, similar als jocs de lladres i serenos, que poc a poc es va deixar de jugar, segurament per contenir aspectes considerats cruels.

L'art del Rull. Les regles de Joc

Rull | 2017
Vídeo loop. 4’30”
Grup de gent jugant a Rull al pati de l’antic hospici de Girona
el 21 d’octubre de 2017

1_Delimiteu un camp de joc.

2_En un extrem del camp dibuixeu amb un guix una zona que farà les funcions de «casa».

3_Trieu un jugador o una jugadora per tal que se situï a «casa» mentre la resta es col·loca lliurement pel camp de joc.

4_L’habitant de la casa alça el puny i crida: «Rull!»

5_La resta contesteu: «Un cagarro com un puny!»

6_Qui para intenta atrapar alguna víctima.

7_Si toca cap jugador o jugadora, estarà caçat/da i immediatament es dirigiran corrents cap a «casa» ja que els/les que encara són «lliures» poden colpejar-los a voluntat fins que arribin a la seva zona.

8_Un cop segurs a «casa» s’agafen de les mans i es reinicia la cacera, començant pel crit de «rull!» i la resposta corresponent.

9_En cas que la cadena es trenqui, la persecució s’acaba i haurien de córrer cap a «casa» ja que poden patir les mateixes conseqüències com quan s’acaba d’atrapar una víctima.

10_El joc continua fins que només queda una persona lliure.

Abans de creuar, mirar els dos costats

Rull | Manel Bayo Plafó d’eines

Plafó d’eines | 2017
90 cm x 180cm
Plafó metàlic amb siluetes d’eines serigrafiades.
Comprat a un senyor de Tarragona que feia neteja, els últims dies de la seva vida.

Pila | 2017
250 cm x 300cm
Catifa vella, piscina infantil de PVC plena, cadira escolar de nen petit, curculla de vieira i xavalla.

Tres estacions

Rull | Manel BayoTrona | 2017

Trona | 2017
Caixa de llum
50 x 40 cm

Rull | Manel Bayo Esclafit | 2017

Esclafit | 2017
Caixa de llum
50 x 40 cm

Rull | Manel BayoPrimera caiguda

Primera caiguda | 2017
Caixa de llum
35 x 45 cm

Locus amoenus

Rull | Manel Bayo

Locus amoenus | 2017
Díptic format per:

Elefant, cocodril, gasela | 2017
Tres figuretes d’ivori, trencades, comprades a Angola a principi dels anys setanta del segle XX.

Rev | 2017
Vídeo a partir d’originals en Súper 8, 9’35’’
Filmació familiar realitzada entre els anys setanta i vuitanta del segle XX
a Portugal, Angola i Uruguai i a diversos indrets de les comarques gironines.
El vídeo es projecta marxa enrere i al doble de la velocitat normal.

Dotze figures trencades

Dotze figures trencades | 2017
Dotze figures trencades, adquirides a la fira de «Tot a un euro» de Sant Gregori de l’any 2017

Naufragi

Naufragi | 2017
Sèrie de fotografies de les runes de «Can Lleter», casa natal de l’artista a Salt.
Imatges preses pel veí Carles Bonet, especialista mundial en l’enfonsament del Titànic, des del terrat de casa seva.

Sadernes

Katiuska | 2017
Caixa de llum i documentació.
Una de les campanes de Santa Cecília de Sadernes és una llanta d’un camió rus de transport, popularment anomenat «Katiuska».
Durant la guerra civil, Sadernes fou un lloc de pas en direcció a l’exili.
La llanta quedà com a llegat..

Sadernes | 2017
Llanta de cotxe, cadena, taulons de fusta de pi i antiga porta de l’Hospici de Girona

Aforament

Aforament | 2017
Regla limnimètrica, documentació gràfica referent a les inundacions produïdes a Girona el dia de Sant Lluc de 1940 i un nivell làser de creu

Pali

Pali | 2017
Manta tèrmica d’emergència, catifa vella, plomades.

Dotze bosses de pa sec

Dotze bosses de pa sec | 2017
Dotze bosses de pa sec

Col·legi

Col·legi | 2017
Caixa de llum amb fotografia de gent votant al Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, l’1 d’octubre de 2017, al Col·legi de la Farga de Salt.

Precinte | 2017
Caixa de llum
40 x 50 cm.
Restes dels fets de l’1 d’octubre de 2017 a l’Escola la Farga de Salt

Elements de protecció | 2017
Tres cascs amb frontal protector de poli-carbonat, tres guants de protecció i tres martells

Trencadís | 2017
Trencadís de plats, platerets i tasses

Manel Bayo-Art-Rull-

Col·legi | 2017
Vídeo. 15’30’’
Nens del Col·legi de la Farga de Salt, jugant a l’hora del pati el 30 d’octubre de 2017

Full de sala

Manel Bayo fa del passat un tauler de joc a la Casa de Cultura

L’artista, que va guanyar la Biennal d’Art de Girona del 2013, planteja una reflexió sobre el fracàs i el destí gravat en els objectes a partir del “Rull”, un joc d’empaitar popular

EVA VÀZQUEZ

Manel Bayo va néixer a Can Lleter de Salt, una casa que la seva família va abandonar al cap de poc d’arribar-hi ell i que, des de llavors, s’ha anat engrunant a poc a poc, a ulls vista d’alguns veïns que, com Carles Bonet, expert en el naufragi del Titanic, es prenen la molèstia de documentar-ne fotogràficament la degradació. “No em diguis que no té gràcia que un especialista mundial en l’enfonsament del Titanic hagi posat tant d’interès en l’enrunament de casa meva”, diu jocosament l’artista davant una fotografia feta des del terrat de Bonet. No és la peça més vistosa de les que ha reunit a l’exposició que inaugura avui a la Casa de Cultura de Girona (19 h), però la imatge conté unes quantes idees que recorren tot el muntatge: la infància i la memòria, la confirmació del fracàs, la vida com una espècie de viacrucis, la ironia de tot plegat.

Si el propòsit és arribar a algun lloc, a vegades aquest es revela tan inútil i absurd com les regles dels jocs de carrer. Com en el rull –o el runy, tal com en deia la seva mare–, que era la variant dels lladres i serenos o del més estès pilla-pilla que es practicava als col·legis als anys setanta, la memòria pot ser també una cançoneta amable sota la qual remoreja un zumzeig sinistre. “Recordes els nens de La cinta blanca, de Michael Haneke?”, pregunta Manel Bayo: “Eren els futurs nazis, però Haneke no ho fa explícit en cap moment de la pel·lícula. Tu només veus els jocs, però alguna cosa no està bé.” No calen destins tan abominables perquè la mirada al passat tingui les vores tallants dels miralls trencats. Passats els cinquanta, Manel Bayo (Salt, 1966) s’ha guanyat el dret d’aquest exercici retrospectiu, però no s’ha permès endolcir-lo amb la nostàlgia, a menys que un entengui la ironia com una forma refinada de tristesa. Totes les peces que componen Rull són de fet artefactes ambivalents que assenyalen alhora allò que són i el seu contrari: una catifa de menjador sobre la qual penja, a manera de sostre, una manta tèrmica d’operació de salvament; una piscina infantil inflable davant la qual el visitant és invitat a seure i llançar-hi pedretes com si fos a la vora d’un estany romàntic; dotze figuretes decoratives trencades, adquirides en una fira de tot a un euro, que troben el seu eco en dotze bosses de pa sec penjades a la paret del davant: una eucaristia de la fragilitat i la pèrdua.

“Cada vegada em sento més còmode amb la poètica dels objectes, i també com a organitzador de taulers de joc: jo poso les normes, però és la gent, qui ha de jugar-hi”, diu Bayo, que admet que “un artista contemporani és una persona que passa bona part del seu temps furgant a la deixalleria”. D’aquests rescats provenen les fotografies d’un paraigua trencat o una cadira coixa recolzada en un arbre, però sobretot el plafó d’eines serigrafiades que va comprar a un particular de Tarragona perquè necessitava una peça al·lusiva a “les eines que serveixen per entendre les coses”. Com la placa amb el “Déu vos guard” que el 1990 va salvar-se de l’explosió de butà de casa seva, aquest plafó d’eines era també la resta d’un naufragi: “Aquell home de Tarragona s’ho estava venent tot perquè es moria.” Amb tot l’instrumental de taller perfectament dibuixat i ordenat, com un mapa que donés sentit al món, aquell plafó es revestia de sobte d’un significat no previst. És una peça tan central a l’exposició com la filmació de records familiars en Súper 8, però projectats marxa enrere i al doble de la velocitat exigida, que documenten el pas dels Bayo per Angola, l’Uruguai i Portugal, seguint les destinacions del pare, operari de centrals telefòniques, confrontada amb tres peces d’ivori adquirides en aquells viatges, avui trencades i guardades en una vitrina com relíquies d’un passat irrecuperable. A vegades, el reciclatge no només és lluminós, sinó també enginyós, com en la peça que explica l’origen de la campana de l’església de Sadernes: la llanta d’una furgoneta Katiuska abandonada durant l’èxode republicà del 36. D’altres, és sobretot catàrtic: Bayo invita els visitants a desfogar-se trencant tots els plats que calgui, perquè al capdavall, com després de les càrregues de l’1 d’octubre, la mainada continuarà jugant al pati de l’escola.

Visita virtual

Catàleg de l'exposició