Entrevista a Manel Bayo a la revista 17190UniverSALT

posted in: General, Premsa | 0

Manel Bayo: “Hem de ser professionals en exigència i amateurs en la nostra relació afectiva amb l’art”

 

Miquel Berga descriu la naturalesa de la societat saltenca com a afectada per una ‘mena d’esquizofrènia creativa’. Segurament sigui així ja que en els nostres carrers hi viuen o hi han viscut gran quantitat d’artistes. Recentment, el saltenc Manel Bayo ha guanyat la Biennal d’Art de Girona amb la peça 16 bales per l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Una obra amb ironia, mala llet i denúncia. Parlem amb ell d’aquesta obra però també de l’art a Salt.

Manel Bayo 17190UniverSALT (3)
 
Parlem primer de la Biennal, si et sembla, i després una mica de l’estat de l’art gironí en general.

Val. I em poso a plorar i aquestes coses…

Sí? La situació actual de l’art aquí és per posar-se a plorar?
A veure, hi ha altres ciutats que, de moment, han patit més el context de crisi, i s’hi han tancat espais, o s’han reconvertit, com és el cas d’Olot o Mataró. A Girona es va seguint com es pot. Quan el país està passant el que està passant, és lògic que les prioritats siguin els hospitals, les escoles, la gent que passa gana… El sector de l’art i la cultura podem estirar una mica més i, en certa manera, s’ha d’entendre. Com a artista, jo ho entenc. El que no pot ser, és que vegis que els recursos s’estan dedicant a ximpleries o directament s’estan malbaratant, això sí que fa ràbia.

S’està aprofitant la crisi per fer un canvi de model en la gestió cultural?
Es parla d’un canvi de paradigma, no ho sé, penso que més que res hi ha un canvi d’interessos polítics. No s’han tancat tants espais com sembla, més aviat s’han reconvertit en equipaments molt controlats pel sistema. És com una campanya de profilaxis.

Salt té prou estructures culturals com per poder fer partícips els seus artistes?
Salt volia, durant un temps, que es construís aquí el Centre d’Art Contemporani i, d’alguna manera, els que érem saltencs ens vèiem obligats a donar suport a aquesta idea, perquè, si no, era com una deslleialtat. Però, és clar, a banda de les ganes que en poguéssim tenir, calia que abans s’hagués fet força feina. Hem de tenir en compte que Salt no disposa de cap sala pública d’exposicions.. Bé, hi ha la Casa de Cultura les Bernardes, però en realitat està gestionada pel Consell Comarcal. Però a nivell municipal em penso que no hi ha res. S’estan fent coses interessants, a vegades a la Biblioteca o a la mateixa Casa de Cultura, o l’associació No+Art, això no ho discuteixo, però no hi ha cap més espai. Penso que en teatre s’han fet moltes coses i està molt bé, però l’art contemporani som la germaneta petita de tot plegat. I mira que n’hi ha, d’artistes, a Salt!

Manel Bayo 17190UniverSALT (1)

Creus que caldria fer un museu o galeria a Salt?
Potser no caldria un museu o un centre d’art, que són equipaments molt costosos, però potser una sala, que no costi més diners, sinó dins d’alguna altra estructura ja existent, a la biblioteca per exemple, o a la maleïda Coma Cros, que durant anys se’ns ha emportat tot el pressupost de cultura del poble i segur que hi ha un foradet per presentar-hi exposicions! Crec que aquesta és en la línia que està treballant en Pep Ametlla actualment, amb la fundació No+Art programant activitats tant a la Biblioteca com a les Bernardes. Vull dir que això no és una crítica al que s’està fent, però es podria anar una mica més enllà. Sobretot cal que es tingui clara la idea que l’art no és una cosa que surti d’avui per demà, sinó que s’ha d’anar treballant.

Justament hi ha molts artistes a Salt. Miquel Berga parla d’una mena “d’esquizofrènia creativa” que tenim en aquest poble.
M’agrada! Molt propi! És que el llistat d’artistes a diferents nivells és molt gran. Podem parlar de música, evidentment de teatre, de molts àmbits, també art i art contemporani. Hi ha molta gent i gent important, ara i històricament. Però, sovint, més reconeguts fora de casa. Això ja forma part del joc i també passa sovint a nivell català.

Amb tot aquest panorama, la teva obra guanyadora de la Biennal, 16 bales per l’ADAC, té més d’ironia o de mala llet?
La major part de la meva obra té sempre un punt de mala llet però a part d’això, en aquest cas, també hi ha respecte i reconeixement per tots els membres de l’ADAC. Entre ells n’hi ha alguns que han estat professors meus i, com a mínim, en puc considerar la meitat com aamics.

D’alguna manera penso que la majoria dels artistes gironins som fills d’en Paco Torres, en Bep Marqués, en Boschmartí, la Montse Costa, en Vicente, en Narcís, en Carles… La majoria d’artistes posteriors em continuat dialogant a partir dels plantejaments que ells havien engegat. Per tant, jo hi veig un clar homenatge. Penso que ells van obrir un parèntesi que d’alguna manera, ara els polítics intenten tancar. De fet, els franctiradors són els polítics, que estan posant punt i final a tot allò que la societat civil, i els artistes, van obrir. Llavors la peça també té una mica de denúncia d’aquest aspecte. No sóc jo qui tira els trets, sinó més aviat denuncio els qui ho fan.

16 bales per l'assemblea d'artistes de GironaLa teva obra, en general, té un punt polític

Sí, sí! Penso que els artistes han de parlar de política. Jo em considero una mica ‘antitot’. D’ençà dels temps de la Maret que milito en diferents moviments socials com, per exemple, l’antimilitarisme. Em vaig declarar insubmís, una de les poques batalles socials que s’han guanyat i de la qual estic molt orgullós; de fet, vaig estar a punt d’anar a la presó per aquest tema. Penso que l’artista viu en una societat concreta i no pot obviar el que està passant. No és que l’art hagi de ser polític, és que ho és per definició. L’art no és la recerca de la bellesa que feien els grecs, l’art és un producte d’una societat, d’un moment. Si entre les peces de la Biennal d’enguany no hi hagués hagut cap obra que parlés dels desnonaments o de les retallades, m’hauria semblat una impostura, no seria normal. De fet, la majoria dels artistes contemporanis estan tocant aquests temes.

A nivell estètic, pels més neòfits, que la dona de la neteja confongui una obra amb brossa, com ho hem d’entendre?
Això va passar als anys 20 i, teòricament, ho hauríem de tenir superat, però justament el problema és que no és així. Hi ha qui desitja el retorn de certes formes que podríem considerar vuitcentistes. Sovint cal fer pedagogia i tenir paciència quan sents frases com ‘l’art contemporani és una presa de pèl’ o ‘això ho faria un nen petit’. Però recordem que l’art és una forma de pensament complexa i establerta. M’agrada molt la frase de l’artista Dora Garcia: “L’art és per a tothom, però això només ho sap una elit”

I com expliques als teus alumnes això que em dius? Què els vols fer entendre sobre l’art?
Sobretot que no girin l’esquena a res, que respectin i que entenguin que, pel fet de no entendre segons quina obra, no vol dir que els estiguin insultant, sinó simplement que necessiten una mica més de temps, formació, o humor i que segurament ho acabaran apreciant i valorant. L’art és per gaudir-ne. Per això necessitem cert coneixement i, a més, constant, perquè és un món que canvia molt i l’art es mou sempre en terrenys límit, i això és part de la gràcia.

Com vas començar tu a relacionar-te amb l’art?
Vaig començar com a pintor, amb una formació mes aviat clàssica, a Girona. Vaig fer algunes exposicions de pintura. Però després em va començar a interessar molt el net.art i les formes digitals. Vaig anar a Barcelona a estudiar 3D i edició de vídeo. Durant molt temps vaig ser dels primers que vaig treballar aquest tipus de formats a Girona, participant en totes les mogudes d’aquest tipus que es feien, com el VAD, que vaig guanyar una vegada. A poc a poc, els temes interactius van anar quedant més de banda i em vaig dedicar cada cop més al vídeo. I ara, d’alguna manera, retorno a les peces físiques (objectes, instal·lacions, fotografies), sense abandonar el contingut social.

Manel Bayo 17190UniverSALT (4)És una facilitat, la d’avui dia, de poder expressar-te en formats diferents? Com tries el format amb el que treballaràs?
És un joc entre forma i contingut. Adaptes un format a un contingut o al revés, però mantens un equilibri, i la majoria de vegades l’interès per les peces està en això, en aquesta tensió que genera forma i contingut, forma i tema.

Creus que t’hauria estat més fàcil ser artista si haguessis nascut a Londres o Nova York?
L’avantatge de treballar en un lloc relativament petit és que hi ha menys gent dedicada a l’art. Aleshores és més fàcil fer-se un lloc, aconseguir un cert nom i reconeixement. En ciutats més grans, hi ha més competència i quedes més dissolt, tot i que, en principi, la competència és bona, perquè motiva a millorar dia a dia, genera més moviment. En l’actualitat vivim en un món global: el teletreball, els nodes de producció, la cultura de l’extraradi… En principi l’únic que has de fer és estar connectat a algun dels punts d’aquesta xarxa… Ara, als anys 70 no hi havia tants recursos i potser es feien més coses.

Per dinamitzar una mica el sector es va crear aquest any l’assemblea de la nova ADAC?
La nova ADAC és una assemblea d’artistes que funcionen una mica de ‘telèfon vermell’, és a dir en cas de situació límit. Es va arribar a parlar que potser tancarien les sales municipals i per això es va mobilitzar la gent. Per ara, de moment, no ha estat així, però en el moment que hi hagi alguna situació d’emergència es pot tornar a convocar la nova ADAC. Però això no té res a veure amb la meva obra. Em vaig interessar en l’ADAC a partir dels estudis de Narcís Selles, que és qui més ha escrit sobre aquest moviment. Em va agradar el tema i així va venir la idea de la peça.

S’ha deixat tot massa a mans del sector públic?
És que hi ha un tipus d’art que només es pot fer des del sector públic i no passa res. A algú se li ocorre pensar en una orquestra simfònica que no estigui, com a mínim, subvencionada o gestionada amb part de diners públics? És impossible. Com és impossible entendre el teatre i el teatre en català sense saber que el 40% del que costa una producció està subvencionat. Amb certes formes artístiques passa el mateix. Malgrat això els artistes no poden dependre només de l’ajuda pública per produir el nostre art..

Manel Bayo 17190UniverSALT (2)Llavors, no es pot viure de l’art?
Sí, sí. Però no de la manera que ho enteníem abans, venent exclusivament quadres. Que tampoc no és a base de subvencions, com he sentit dir, perquè jo no conec ningú que hagi viscut mai de les subvencions. Això és una cosa que no sé d’on ha sortit. Conec artistes que gràcies a una subvenció han pogut tirar un projecte endavant, però viure de subvencions, això és fals. És interessant que hi hagi un nivell de professionalització en l’art, però això no vol dir que se n’hagi de viure exclusivament. Quan parlem de professionalització, volem dir que tingui el nivell d’exigència i de rigor que es demana. De fet, a mi no m’ha molestat mai l’etiqueta d’amateur, perquè amateur vol dir que t’estimes el que fas, que t’agrada. La puc reivindicar sense cap problema, aquesta etiqueta. Hem de ser professionals en el nivell d’exigència i de rigor i amateurs en la nostra relació afectiva amb l’art.

I estem aprofitant a Salt la varietat cultural, els moviment de gent diversa?
Tots els processos necessiten el seu temps. Si pensem en el Carnestoltes de Nothing Hill a Londres: un carnaval preciós, espectacular. Però és clar, aquest barri és característic per la barreja de cultures. En una sola generació no es pot produir un miracle com aquest. Tot arribarà. De tota manera, cal estar atent. En l’art popular és més fàcil que es produeixin trobades. De fet, jo penso que ja anem bé, que curiosament, s’estan fent més bé les coses del que caldria esperar. Com a mínim a nivell de carrer. Salt no és, ni de bon tros, tan conflictiva com s’ha volgut vendre en alguns casos. És un lloc genial per viure-hi, divertit i amb alguns problemes, però tampoc tants. A nivell de la gent, em refereixo, a nivell polític s’han limitat a no cagar-la massai sovint ni això!

Salt és un poble ple d’escultures, què n’opines?
N’hi ha algunes que m’agraden, altres que les trobo una mica ‘rotondistes’ (de rotonda). Primer de tot, un record afectuós per en Josep Paulí, que va ser el regidor que va iniciar el tema de l’escultura a la vila, sense ell no podríem dir que tenim més escultura pública que Girona. A mi m’agrada molt, la peça de l’Anna Manel·la, a la plaça del Veïnat. Una de preciosa, però que ha quedat una mica arraconada a l’antic Museu de l’Aigua, és Taula desada de Josep Maria Oliveres. La dels gossos, al teatre; Fràgil, de la Roser Oliveres al passeig d’Olot i les tortugues d’en Pep Camps també m’agraden. El cactus d’en Leo Bern és molt divertit. Les peces que em posen una mica més nerviós són algunes de més recents, per exemple, la que hi ha a la sortida de l’autopista i la dels Països Catalans (una mena de banya grossa) que també em sembla massa monumental. En definitiva, que la proporció desmesurada les fa poc “humanes”. Les dues de l’Ametlla, m’agraden especialment. Amb la de la plaça dels Colors, hi convisc i hi convisc bé, tot i que potser hi falta algun arbre, en aquella plaça.

Tornem al dilema d’abans, hi pot haver gent que pensi que caldria gastar menys amb escultures i més en altres aspectes.
Està clar que hi ha unes necessitats bàsics que cal cobrir. Però l’art també és necessari, ens fa pensar, millora la vida. Evidentment s’ha de tenir la panxa plena primer, però per poc plena que la tinguis… Si no dediquéssim cap minut a l’art, a allò creatiu, al final seríem tots una mena de militars, uns caps quadrats. L’art ens fa millors persones; m’agradaria creure-ho, almenys. Encara que no sempre actuï al moment, a vegades pot trigar anys a fer efecte.

Manel Bayo 17190UniverSALT (1)

Text i fotos: Agnès Cabezas

 

Leave a Reply