Statement

2018

El meu treball malgrat que formalment heterogeni, darrerament bascula entre allò estrictament íntim i una mirada social, que sento preocupada i crítica, al meu entorn. És a partir de la tensió que s’estableix entre aquests dos àmbits que articulo la major part de les meves propostes, buscant sempre interpel·lar l’observador alhora que el faig participar del meu desconcert.

Un altre aspecte important és com gestiono la participació de l’espectador a partir de les “regles del joc” que li proposo i que esdevenen l’estructura bàsica de les meves propostes.

Encara que crec que l’art no només és una forma de pensament crític sinó una eina per desencadenar respostes socials jo em deixo emportar sobretot pel seu component lúdic i irònic. La pulsió íntima del meu treball artístic està en la recerca de la ironia per la ironia.

Utilitzo la descontextualització i l’apropiació d’arxius i objectes diversos, alguns que provenen de la meva vida quotidiana, del meu passat, però de vegades son objectes “trobats” que finalment acaben formant part dels meus “artefactes poètics”

Manel Bayo: un genuí representant de la «generació frontissa»

Eudald Camps 2015

Més val parlar de «generació frontissa» que no pas de «generació xarnera», no fos cas que algun lector atropellat acabés llegint «xarnega» allà on no toca, acostumats com estem tots plegats a fer les coses massa de pressa, sense temps per a les digestions pausades ni, per descomptat, pel remugar lent que porta implícita tota forma de lectura. Vivim, com a mínim en aquest hemisferi privilegiat, immergits en la immediatesa: la virtualització de les relacions socials només és el darrer capítol d’un relat que comença a escriure’s a finals del segle passat. De fet, és molt probable que la majoria de persones que contemplin els treballs de Manel Bayo (Salt, 1966) —i que ara estan llegint aquest esborrany biogràfic— hagin nascut al llarg de la segona meitat del segle XX i, més concretament, abans de 1993, és a dir, l’any en què s’implantava oficialment la xarxa al nostre planeta. Parlem d’un col·lectiu humà que va créixer i es va educar envoltat de dispositius analògics, de papers i llibres, de tubs catòdics i de suports fílmics mesurats en mil·límetres (súper 8, 16 o 35). Un col·lectiu, a més, convertit en espectador i protagonista de l’extinció d’un món (l’analògic) i del naixement d’un altre (el digital). És el fet de tenir un peu a cada època el què permet parlar d’ells —que som nosaltres— de generació frontissa.

Poca broma: amb l’analògic no només desapareixia un determinat procediment mecànic i químic sinó tota una manera d’entendre la relació amb el món i de construir realitats. Com diu Aumont, la imatge retinal cedia el protagonisme al procés cerebral; o, en paraules de Romà Gubern: «El digital es correspon, en l’home, al funcionament neurològic i als seus impulsos bioelèctrics, mentre que l’analògic es correspon a allò mental i cognitiu». Amb tot, l’impàs, en el cas de Manel Bayo, encara va ser més radical: l’artista que l’any 1999 exposava dibuixos i pintures a les Sales Municipals de Girona de marcat caràcter expressionista (modernes i anacròniques al mateix temps) assumia la impossibilitat, com diria Adorno, de fer poesia després d’Auschwitz. Amb el canvi de segle (i de mil·lenni!) el pintor es transmutava en videoartista o en artista digital. Per això hi ha un aparent buit biogràfic entre 1999 i 2004: són els anys que Bayo triga a fer seus els nous formats o, per dir-ho de forma més poètica, és el temps que va necessitar la taca per convertir-se en píxel. Amb el segle XXI, per tant, neix un creador aparentment nou de trinca que hauria renunciat als llenguatges tradicionals del dibuix i la pintura a canvi de revalidar el pacte mefistofèlic que sempre acaba essent la pràctica de l’art. Res més allunyat de la realitat: la seva primera peça estrictament digital, com dèiem, apareix el 2004 amb el títol de «Pornografies», tota una declaració de principis destinada a recordar-nos que la renovació del mitjà no porta implícita la renúncia a les dèries de sempre com poden ser la sexualitat, el desig, l’amor o la mort. D’aleshores ençà, comença el que podríem anomenar una dècada prodigiosa on els treballs de vídeo o net art es veuen contrapuntats periòdicament per «regressions plàstiques» (com ara «TimeLap» o «Contra naturam») que vindrien a ser una mena de profilàctic pels cants de sirena que emergeixen des de les profunditats abissals dels nostres monitors i pantalles. En aquest sentit, Manel Bayo mai ha deixat d’exercir de genuí representant de la «generació frontissa»: la relació entre tradició i modernitat o els conflictes que poden afectar les nostres consciències (en cas de tenir-ne) conformen el fèrtil substrat de totes les seves propostes, més enllà de suports i formats.

A tall d’exemple, n’hi ha prou recuperant el «collage cinematogràfic» que l’artista va fer amb TieflandREMIX (2014): el la mateixa línia que RazaREMIX (2009) o el curtmetratge Eclesiastes (2010), Manel Bayo reblava el gest apropiacionista mitjançant un seguit d’afegits al·lucinants que acabaven donant al conjunt fílmic l’aparença d’un paisatge surrealista. Des d’un punt de vista iconogràfic, Bayo afinava els dispositius de la ironia ampliant els seus camps d’acció i desplegava recursos metalingüístics gràcies als continus jocs de miralls, de desdoblaments i de simetries impossibles: la reflexió a l’entorn de la conflictiva relació entre l’original i la còpia s’invertia a favor d’una còpia que aconseguia despullar vestint. I és que la negociació permanent de les imatges és una de les constants en els treballs del saltenc: només així s’explica que aquesta mena d’Orlando (pensant en el personatge polimòrfic inventat per Virginia Woolf) hagi pogut canviar de segle i de llenguatge sense prendre mal o, portat a l’extrem, només a la llum d’aquesta naturalesa camaleònica s’entén que sobrevisqués a l’explosió de la seva pròpia casa (1990). D’això es tracta.

Manel Bayo i Sara

Mini bio

Vaig néixer a Salt l’any 1966, actualment combino la meva faceta d’artista visual amb la de mestre a l’Escola Municipal d’Art del Centre Cultural de la Mercè i en diverses activitats de gestió, promoció i/o reivindicació culturals.

El gener de 2016 vaig presentar a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona Rull. Es tracta del treball originat a partir del projecte 16 bales per a l’ADAG, guanyador de la XII Biennal d’art de Girona. L’exposició reflecteix de forma poètica una visió crítica i sensible de diferents aspectes de la societat actual creant un paisatge emocional que transita pel món de la infància i del passat i per algunes imatges estrictament contemporànies.

El títol Rull, prové d’un joc infantil que es practicava als patis de les escoles de Girona als anys 80, similar als jocs de lladres i serenos, que poc a poc es va deixar de jugar, segurament per contenir aspectes considerats cruels.

L’any 2015 presento a La Casa de Cultura les Bernardes de Salt l’exposició Una explosió de gas destrossa una casa en la que repassava amb intenció crítica i poètica la meva trajectòria vital i el desconcert que provoca l’avenir.

Altres Projectes:

  • Entre el 2010 i el 2012 realitzo i presento les pel·lícules TieflandREMIX i RazaREMIX en las que repasso el Nazisme i el Franquisme utilitzant material cinematogràfic de l’època. Els dos projectes s’estrenen al cinema Truffaut de Girona i Posteriorment RazaREMIX es presenta al Festival Internacional de Cinema de Gijón (Fic Xixon – 48) i a l’Ingràvid de Figueres i TieflandREMIX al Kosmopolis del CCB de Barcelona. Posteriorment l’any 2013, aquestes dues peces foren incloses en la base de dades de la Biblioteca del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.
  • L’any 2012 participo com a artista convidat en el desè aniversari del VAD (festival de vídeo i arts digitals de Girona) i el projecte Building Snatchers a la Mostra CentralStation de Glasgow.
  • L’any 2013 vaig guanyar la setena Biennal d’Art de Girona amb la peça Setze bales per l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona.
  • L’any 2014 presento Cop de flors al Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona.
  • En la meva trajectòria com a artista visual cal destacar el primer premi del Festival de vídeo arts digitals, VAD 2006 aconseguit amb la peça Locus amoenus i el primer premi de la VIIª Biennal d’Art de Girona amb l’obra 16 bales per l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona.
  • D’entre les meves peces d’art digital cal fer menció especial a Eclesiastés(2010), 7 propostes per al nou centre d’art contemporani (2007), Impromptus (2006), Pornografies (2005), Life in progress (2005) i Jackpot(2005).
  • He exposat a el Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, a les Sales Municipals d’exposició, al Centre Cultural de La Mercè, a la galeria Espais de Girona i al Museu d’Història, de Girona. A la Casa de la Cultura de Girona com artista seleccionat a la Primera Biennal d’Art. Fora de Girona he exposat a Vic (Museu de la Pell), a Mataró (Espai Zero), a Tortosa (Museu de l’Ebre), a l’Habana (ISA), a Alemanya (Lingen i Regensburg) i a Finlàndia (Lamppaaranta) entre d’altres.

Contacte

Manel Bayo
info@manelbayo.com
(+34) 628691269