Impronta

La voluntat de la peça és reflexionar sobre els processos d’aprenentatge, la transmissió de la cultura, els costums i els perjudicis en el si de la família.

A part de mi, l’altre protagonista del vídeo és el meu pare que es va prestar encantat a col.laborar.

El vídeo no presenta masses problemes tècnics en tot cas el que més va costar va ser explicar al senyor Manel Bayo gran quina era la intenció de tot plegat.

Personalment és una de les peces que més m’agradem del que he fet.

Fitxà tecnica

Títol original: Videocràcia
Any: 2005
Durada: 1:47 min. vídeo-loop
País: Espanya
Direcció i realització: Manel Bayo
Sinopsis: Un pare i un fill juguen

Impressió paterna

EUDALD CAMPS.

Mai sabrem, més enllà dels imperatius genètics (sovint prou cruels a l’hora de manifestar-se) què li devem «exactament» al nostre genitor i quina part de nosaltres (suposant que la parcel·lació de la identitat fos quelcom plausible) seria fruit de les circumstàncies que comencen a modelar-nos tan bon punt com naixem (per fer servir el cèlebre gir d’Ortega y Gasset). Parlem del pare —i no de la mare— perquè la seva figura, potser per culpa de l’assumpció acrítica de la perspectiva freudiana, sempre és més borrosa i fosca i, paradoxalment, d’una consistència monolítica capaç d’acompanyar-nos, com una ombra, al llarg del temps (el cognom certifica aquesta modalitat de dependència umbilical que, a més, sol ésser transgeneracional). El pare pot projectar-se en el fill i a la inversa: no manquen exemples on l’equivalència arriba a ser tan gran que hom oblida, al final, qui és el fill i qui el pare (el món és ple d’aprenents de Kim Jong-un).

Sigui com sigui, la nostra llibertat com a individus passa, justament, pel fet d’ignorar què li devem «exactament» al nostre genitor i què expressaria les seqüeles de l’inevitable Dasein (ésser-en-el-món) invocat per Heidegger de manera incansable. De fet, n’hi ha prou admetent que la realitat paterna encarnaria millor que cap altra la figura d’aquell «jo altre» (héteros autós) del que parla Aristòtil a la seva Ètica a Nicòmac (IX, 9, 1169b7, 1170b6.): ser, al mateix temps, igual i diferent al pare o, per entendre’ns, ser «en ell» i «a partir d’ell». Potser per això a Goethe no li agradava distingir els mèrits o virtuts (també val pels defectes) en funció del seu origen: allò que ens és donat (per atzar o genètica) i el que aconseguim gràcies a l’esforç personal o a les senzilles accions diàries, al final, acaba confluint en una mateixa unitat, és a dir, la conformem tots i cadascun de nosaltres.

«Impronta» (la forma catalana adequada seria «impressió», molt semblant a l’anglès «imprinting») és el terme que s’utilitza, en el llenguatge més col·loquial, per a referir-se a la forma d’aprenentatge que es produeix durant un període concret de la vida d’un animal, generalment poc després d’haver nascut, caracteritzat per la rapidesa d’adquisició i la gran resistència a l’extinció. Com la majoria de conceptes manllevats de la psicologia (lleugers i sovint d’una vaguetat multiús), la seva utilització s’ha generalitzat fins al punt que hom accepta, sense qüestionar-s’ho gaire, la possibilitat d’haver estat «impressionat» (o «improntat») en alguna de les etapes més primerenques de l’existència. Manel Bayo, fidel al sentit crític i irònic que sol caracteritzar la majoria dels seus treballs, enregistra un moment lúdic (el joc és la gran eina de la que se serveix l’aprenentatge) on l’aparent indolència de l’escena contrasta amb la càrrega continguda en l’impàs generacional que s’escenifica. La posició estandarditzada de la càmera i la simetria imperfecta d’una escala insisteix en allò que dèiem: la imatge paterna és el mirall borrós que ens ajuda a construir-nos i, sense transició i de forma simultània, desdibuixa un rostre que necessàriament és sempre únic i no desdoblable.