Columna 2019 Manel Bayo

Columna commemorativa retirada per perill  | 2019
Impressió Giclée sobre paper Fine Art
84 x 56 cm

Manel Bayo (Girona, 1966) viu i treballa a Salt, envoltat de vida en forma de trencadís cultural i, malgrat tot, d’esperit de poble. Pintor en origen, avui es dedica en cos i ànima a explotar totes les possibilitats dels mitjans digitals. El seu viatge va de la taca al píxel.

EUDALD CAMPS

A diferència del sobre explotat Bartlevy de Herman Melville, aquell personatge anodí que es va convertir en revolucionari a còpia de negar tota forma d’acció (el seu mític «preferiria no fer-ho» podria haver generat més pàgines de literatura exegètica, fins i tot, que el sacrifici d’Isaac), Manel Bayo «prefereix fer-ho», convençut que l’acció és una forma de responsabilitat civil que ens preserva, per exemple, del trist argument disfressat de prudència —el seny poruc tant català— o, encara pitjor, del malèfic càlcul utilitari que sol caracteritzar l’exèrcit d’arribistes que monopolitzen el paupèrrim paisatge cultural d’avui dia. I és que, es miri com es miri, Manel Bayo és un home d’acció. Potser per això va decidir regalar «bales» en lloc de bombons als integrants de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (l’ADAG)1, perquè a la realitat se l’ha de tractar de la mateixa manera que ella ens tracta a nosaltres, és a dir, sense miraments ni preàmbuls de cap mena.

Una realitat, malgrat tot, que també pot cercar la reconciliació en forma de premi com el que atorga la Biennal d’Art de Girona. El jurat de la darrera edició ho va tenir clar a l’hora de reconèixer els mèrits del saltenc: «Manel Bayo no es limita a il·lustrar conceptes —per altra banda prou coneguts— sinó que els materialitza en un objecte capaç de subvertir el poema visual atansant-lo al sempre pantanós territori de l’amenaça explícita». I encara més: «gravar 16 bales amb el nom dels artistes fundadors de l’ADAG pot ser llegit com una manera simbòlica d’escenificar aquell assassinat ritual del pare d’inequívoques connotacions freudianes». Poca broma.

D’això es tracta: per més que personalitats com Will Gompertz —director de la Tate Modern durant set anys— creguin que «en l’últim quart de segle, els artistes no han atès els grans canvis socials que s’han produït», autors com Manel Bayo s’entesten a defensar justament el contrari, a saber, que l’art pot ser —ha de ser— tan impur com la societat que el suporta. La seva evolució de la pintura cap a formats digitals s’ha de llegir en aquest sentit: l’home d’acció és fidel al seu temps i, en conseqüència, adopta els llenguatges que li són propis. Bon exemple d’aquest «compromís discret» amb el seu Zeitgeist és el videojoc Iconoclasters l’artista troba en l’estètica del videojoc un espai insòlitament autàrquic que li permet, d’una banda, mantenir i afirmar el caràcter lúdic que sempre hauria de tenir qualsevol proposta artística i, de l’altra, dialogar irònicament amb una tradició representativa que ha esdevingut icònica (encapçalada per la «pintura de cavallet»). Si a tot plegat hi sumem la utilització d’escenaris perfectament reconeixibles i amb una forta càrrega social i històrica com poden ser les antigues Sales Municipals d’Exposició de la Rambla de Girona, aleshores el que s’esdevé és un diàleg vertiginós entre l’element més local –o, fins i tot, anecdòtic– i el dispositiu tecnològic d’abast global i, en aquest sentit, essencialment anodí i impersonal. Contra pronòstic, en mans de Manel Bayo el videojoc esdevé un espai de reflexió.

En darrera instància, Manel Bayo és una raresa en la mesura que assumeix aquella màxima socràtica segons la qual l’autèntic filòsof —artista— ha d’incomodar als seus conciutadans per tal de desemmascarar el prejudici i la impostura. Aquesta deu ser la causa que el seu estudi sembli un cau de terroristes més que no pas un espai de treball: per Bayo, els verbs «crear» i «perpetrar» són sinònims. Si no s’ho creuen, visitin el seu web www.manelbayo.com i ja veuran.