Sobre "Cop de Flors"  de Manel Bayo

Amb comissariat de Sol Riera es va presentar al Bòlit. Centre d’art contemporani de Girona del 9 de maig al 31 d’agost de 2014

Manel Bayo (Salt, 1966) a partir de l’obra Cop de Flors reflexiona sobre l’aparença de la ciutat, l’embelliment d’allò decadent, l’entorn, els espais i els seus usos. Fent una metamorfosi de diferents edificis que canvien la fisonomia de l’entorn urbà quotidià, l’artista subratlla la diferència entre centre i perifèria a partir de música i colors que s’apropien d’aquesta realitat i l’enriqueixen amb noves textures i contrasts.

Hi ha indrets de la ciutat que en ser contemplats per Manel Bayo es transformen i muten. Canvien d’aparença, de sonoritat i de caràcter sense que se’n vegi alterada l’essència.

Metamorfosi d’edificis poc o gens identificables de Girona que es veuen alterats digitalment un cop han passat per la seva mà. Durant uns segons podem observar la vida a l’entorn de cada construcció, el moviment dels vehicles, el brogit del carrer i els vianants i com embolcallen l’edifici de la seva atmosfera quotidiana. La seva fixació per l’arquitectura i tot el que implica és comparable a la fascinació pels entorns urbans dels fotògrafs Eugène Atget i Berenice Abbott, que captivats per les textures i formes dels edificis subratllen i fan visible la quotidianitat, el caràcter de la ciutat viscuda, utilitzada pels seus habitants, que no veuen, enduts per la inèrcia, el que els envolta. De sobte, la música i els colors s’apropien d’aquesta realitat i la modifiquen enriquint-la de sons i textures, i esdevenen així construccions intrigants, estranyes, coloristes i lluminoses que contrasten amb la foscor de l’existència d’aquests indrets i de la gent que els habita.

Fent visible el que copsa l’artista, s’obre el debat i la reflexió entorn dels espais i els seus usos: de quina manera canvien la seva funció o els seus inquilins al llarg dels diferents processos de convivència. La pluralitat cultural, econòmica o religiosa porta a abandonar o conquerir nous escenaris, cosa que modifica la fisonomia de la ciutat i se subratlla la diferència entre el centre i els barris.

“Se puede vivir sin pensar”, tal com diu el protagonista de Casa tomada de Julio Cortázar; podríem mirar cap a un altre costat o podríem no fer-ho.