Raza Remix

posted in: General, Vídeo | 0

Web de la pel·lícula “Raza Remix”, de Manel Bayo, Basada en el Clàssic franquista “El espiritu de una raza”, amb guió, ni més ni menys, de Francisco Franco, Presentada a la 48 ena. edició del Festival de cine,a de Gijon.

Trailer:

Pel·lícula sencera:

 

 

Elogi de l’impuresa

Eudald Camps

paternSense un Goebbels o una Riefenstahl, era molt improbable que el cinema de propaganda franquista aconseguís anar gaire més enllà de l’inflamada proclama nacionalcatòlica en forma de pamflet alliçonador o del collage ideològic fet de pedaços rescatats de les més diverses tradicions hispanofantàstiques. El règim no disposava de talents artístics per culpa de l’estranya eficàcia que mostrava a l’hora de defenestrar-los (que li preguntin, sinó, als Lorca, Buñuel, Alcoriza i companyia): no disposava de cervells per raons més aviat obvies però, en canvi, si que anava sobrat de personatges mediocres que venien la seva limitada habilitat a qui acabava d’aniquilar, de manera il·legal i per la força, l’Espanya republicana. El resultat d’aquest planter d’avantatjats (assassins, renegats, aprenents de dictador i arribistes de tota mena) no podia ser més esperpèntic: uns “Nodos” situats a les antípodes de l’equitat informativa i un grapat de pel·lícules encapçalades per una cosa anomenada “Raza” (que encara avui faria envermellir al darrer alumne de la pitjor escola de cinema) n’eren la seva màxima expressió.

El director de l’invent parodiat per Manel Bayo era un tal José Luis Sáenz de Heredia que, entre els seus escassos mèrits, tenia el d’adaptar (sense morir en l’intent) un guió del mateix Generalísimo (transmutat en Jaime de Andrade per a l’ocasió). La criatura no podia ser més asimètrica: convertida en manual d’autoajuda feixista, “Raza” era, i és encara, una al·literació de tòpics deformats que s’adapten com tumors malignes al teixit que intenten corrompre. Seixanta-vuit anys més tard, la pel·lícula faria gràcia si no fos perquè encara hi ha descendents dels seus perpetradors disposats a vindicar-la (uns descendents que, malauradament, no només militen a les files de l’ultradreta…).

El projecte “Raza remix” és, salvant les distàncies, una aproximació a l’horror feta des de l’òptica d’aquell “Gran dictador” representat pel geni de Chaplin: es tracta d’utilitzar l’humor allà on les paraules corren el risc de recordar-nos un discurs sentit massa vegades i, per què no, massa instrumentalitzat des de les nostres esquerres tan poc esquerranes. I és que l’ironia, el sarcasme o fins i tot la crítica més càustica, tenen cabuda en els llocs més insospitats, és a dir, aquells que han fet de l’aparent intranscendència la seva esmolada estratègia estètica i conceptual.

Sense anar més lluny, “Raza remix” és un collage que “trepitja” l’original mitjançant un seguit d’afegits al·lucinats i al·lucinants que acaben donant al conjunt l’aparença d’un paisatge surrealista que, de fet, és el que, de manera velada, va definir sense voler-ho el bo d’Andrade. Afegits, en tot cas, que responen a un corpus simbòlic en absolut gratuït: cada element ha estat pensat per projectar i projectar-se en l’escena que acompanya; cada acudit visual és, en realitat, una metàfora absolutament meditada que pot tenir un llarg recorregut. Per això “Raza remix” és una crítica a tota forma de dogma ideològic i, al mateix temps, és també una subtil picada d’ull a la nostra iconografia artística (i a tot el que aquesta representa). En darrera instància, el que resta és un producte inclassificable que accepta com a “vàlides” tantes lectures com espectadors: es podrà acusar a Manel Bayo de retre homenatge a la pel·lícula de Sáez de Heredia; s’hi podrà veure una estracanada sense sentit; es podrà defensar amb arguments més sofisticats o per pura simpatia: es faci el que es faci, l’única cosa segura és que recuperar “Raza” transmutada en una mena de versió animada del Jardí de les Delícies del Bosco protagonitzada per personatges extrets d’una Elegia nacionalista, és una experiència que no té pèrdua.

La pel·lícula original: “RAZA” 1941

(wikipedia)

Presentada com «la gran superproducció espanyola», Raza és una pel·lícula de ficció que sintetitza l’ideari del règim franquista espanyol en els primers anys de la postguerra a través de la història de tres germans i les seves vicissituds durant la guerra civil.

Es va estrenar el 1941, dirigida per José Luis Sáenz de Heredia i amb guió tècnic del mateix director a partir d’un argument de Jaime de Andrade, pseudònim sota el qual s’ocultava el general Francisco Franco. Patrocinada pel consell de la Hispanitat i amb una banda sonora interpretada per «les orquestres Nacional, Sinfònica, Filarmónica coligadas», Raça pretén mostrar l’esperit abnegat i valerós que seria propi de l’eser espanyol i que coincidiria completament amb l’ideari nacional-catòlic del règim posat en peus després de la guerra civil. Potser per la seva proximitat temporal amb la guerra civil, la pel·lícula integra perfectament material documental de la mateixa, així com una acurada ambientació quant a uniformes, cartelería i simbologia republicanes, alguna cosa no molt usual en pel·lícules realitzades sota el franquisme.

titul copia

andrade copia

superproduccion copia

 

El projecte de Manel Bayo : “RAZA REMIX” 2010

“Raza Remix” és un projecte de l’artista Manel Bayo, a partir de la pel·lícula original. Fent servir aquest material, enriquint-lo amb arxius que provenen dels mes diversos orígens, mes els recursos que proporcionen les noves tecnologies, Manel Bayo crea una nova peça, que podria inscriure’s en l’apartat de cinema experimental.

“Raça Remix” funciona millor com un collage, independent i alhora deutor del material amb el qual està composta. El format final és una pel·lícula sobre una pel·lícula.

 

Manel Bayo presenta al Truffaut una relectura del clàssic franquista «Raza»

L’artista hi estrena el film experimental «Raza Remix», una paròdia de l’original

14/12/09 02:00 – GIRONA – DANI CHICANO, elPunt

Avui, a 2/4 de 9 del vespre, al Cinema Truffaut de Girona, els espectadors que assisteixin a la projecció de Raza Remix tindran l’oportunitat de viure una experiència interessant: la relectura del clàssic cinematogràfic franquista Raza, una «superproducció espanyola» que es va estrenar l’any 1941 i que va dirigir José Luis Sáenz de Heredia. Manel Bayo, fent el que ell anomena cinema experimental, ha «enriquit» el material original amb arxius provinents de diversos orígens.

«Una pel·lícula sobre una pel·lícula», aquest és el format final de Raza Remix, una experiència propera al deliri i, per tant, divertida, de l’artista plàstic Manel Bayo (Salt, 1968). També es podria definir com la manipulació, artística i conceptual, sobre la manipulació ideològica. Raza és una síntesi de l’ideari franquista nacionalcatòlic en els primers anys de la postguerra, a través de la història de tres germans, un capellà, un polític i un militar, fills d’un mariner que mor a la Guerra de Cuba. Es va estrenar el 1941 i va ser produïda pel Consejo de la Hispanidad. El film és una mena de pamflet sobre el qual, literalment, Bayo fa la seva particular interpretació, que entra de ple en la paròdia. Per fer-ho Bayo utilitza l’humor, gràfic en aquest cas, deformant les cares, afegint-hi apèndixs corporals diversos, remarcant caràcters i característiques dels personatges a través d’aquests afegitons, la majoria més de caràcter simbòlic que purament estètic. El crític d’art Eudald Camps explica que: «El projecte Raza Remix és, salvant les distàncies, una aproximació a l’horror feta des de l’òptica d’aquell gran dictador representat pel geni de Chaplin: es tracta d’utilitzar l’humor allà les paraules corren el risc de recordar-nos un discurs sentit massa vegades i, per què no, massa instrumentalitzat per les nostres esquerres tan poc esquerranes.» L’actuació de Bayo sobre el film dibuixa un paisatge al·lucinogen, com en un mal viatge d’àcid, absolutament surrealista, però que no supera ni de bon tros el surrealisme del material original. Camps explica que Raza Remix és «una crítica a tota forma de dogma ideològic i, al mateix temps, és també una subtil picada d’ull a la nostra iconografia artística», per acabar dient que «recuperar Raza transmutada en una mena de versió animada del Jardí de les delícies d’El Bosco protagonitzada per personatges extrets d’una elegia nacionalista és una experiència que no té pèrdua». Manel Bayo també és autor, entre d’altres, dels projectes Bon Nadal 2007 o 7 propostes per el nou Centre d’Art de Girona.

Raza Remix: un conte delirant

L’artista Manel Bayo presenta al Festival de Cinema de Gijón ‘Raza Remix’, una lectura al·lucinògena de la pel·lícula escrita per Franco

21/11/10 02:00 – Girona – Eva Vázquez

Vagament recordava Manel Bayo (Salt, 1966) haver vist per televisió, a l’adolescència, un cicle dedicat al cinema produït durant el franquisme, amb pel·lícules com ara Sin novedad en el Alcázar, Los últimos de Filipinas, A mí la Legión i, sobretot, Raza, de la qual va impressionar-lo, ja aleshores, la desvergonyida idealització de la vida familiar. Però va ser en un visionat molt més recent que va adonar-se que la manipulació ideològica no consistia únicament en l’estilització fins a la indecència dels valors èpics, sentimentaloides i altisonants del nacionalcatolicisme, sinó que arribava fins a l’apropiació d’alguns mites aparentment insòlits, com ara el del catalaníssim Roger de Flor en l’escena en què el modèlic pare de família alliçona la prole sobre l’heroisme dels almogàvers. “És ben curiós que per construir la seva identitat haguessin de fagocitar-ne d’altres, que d’altra banda és la manera que tenen tots els sistemes de confiscar la història per als seus propòsits”, observa Manel Bayo, que a partir d’aquella descoberta ja no va resistir més la temptació de fer la seva pròpia lectura del clàssic del cinema franquista, convertint Raza en un batibull iconogràfic on se superposen símbols, mites, emblemes i metàfores en un pastitx al·lucinogen que ha batejat ben discotequerament com Raza Remix. La pel·lícula, estrenada al Truffaut de Girona el 14 de desembre del 2009, ha estat ara seleccionada pel Festival de Cinema de Gijón, on es projectarà demà i dimecres (la segona sessió s’ha hagut de programar perquè es van exhaurir les invitacions de l’única prevista) dins la secció no competitiva Llendes, reservada a “apostes arriscades, visions al límit, pel·lícules al marge de l’ortodòxia”, segons la defineix el programa de la mostra. Bayo, que insisteix que ha fet “una intervenció artística sobre una pel·lícula, un collage”, més que una pel·lícula en sentit estricte, ha treballat sobre el film dirigit per José Luis Sáenz de Heredia el 1941 a partir de la novel·leta d’un tal Jaime de Andrade, un pseudònim rere el qual s’ocultava el Generalísimo en persona, incorporant-hi material visual procedent d’altres fonts que converteix l’ideari franquista en un conte delirant. Així, per exemple, l’abnegada i pacient enamorada del legionari Churruca és presentada amb ales d’harpia, la guerra és simbolitzada amb la figura del minotaure, els republicans són vistos com eriçons i extraterrestres, i els comitès d’afusellament són presidits per la reina de cors d’Alícia al país de les meravelles. Tot i haver-se resistit a introduir una rèplica ideològica al missatge franquista per concentrar-se en qüestions purament estètiques, Bayo, amb abundants al·lusions a l’Odissea, s’ha complagut en les associacions d’intenció paròdica, fent navegar la barca de Caront a l’escena en què el ministre de Marina despatxa amb els seus subordinats o identificant el cap de Medusa de Caravaggio amb la República, que es tenia pel “monstre de molts caps”. L’únic que no s’ha atrevit a manipular l’artista, que va abandonar la pintura pels formats digitals, és el material documental del film: “No volia jugar-hi, amb les escenes verídiques de la guerra, perquè hi ha gent real, morts reals. La meva intenció era construir una ficció sobre una altra ficció, no sobre la realitat.”

El Festival de Gijón se acerca a Víctor Erice y a una ‘Raza remix’ surrealista

elComercio 06.11.10 – 02:27 –  M. F. ANTUÑA | GIJÓN.

Son dos de esas secciones que aportan personalidad al Festival de Cine: Llendes y Esbilla. La primera hace bandera de la heterodoxia; la segunda, es una suerte de cajón de sastre que reúne obras que no se ajustan a lo que se exige en la Sección Oficial por diversas razones pero que deben estar en Gijón. El Festival Internacional de Cine ha cerrado ya las programaciones de ambas. Llendes proyectará este año siete largos y otros tantos cortos mientras que Esbilla tiene hueco para 18 cintas de larga duración y cinco que no superan los 35 minutos. Llendes, como su propio nombre indica en asturiano, busca los límites, las formas de cine más arriesgadas y más alejadas de lo convencional, ya sea dentro o no de la ficción. Unas y otras aportan realidades bien distintas. ‘Invernadero’, una cinta argentina dirigida por Gonzalo Castro, muestra la vida del escritor Mario Bellatín es un extraño experimento fílmico que juega con la verdad y la mentira y ‘Víctor Erice: París-Madrid, Allers-Retours’, ofrece una charla con el director español de la mano del francés Alain Bergala para recorrer el cine que ha marcado su vida. Son dos de las cintas presentes, junto con otra española que promete dar que hablar, ‘Raza Remix’, de Manel Bayo, que recompone la película ‘Raza’ de José Luis Sáenz de Heredia para tejer un mix surrealista. Junto a ellas, ‘Until de the next resurrection’, del ruso Aleg Morozov, ‘The forgotten space’, de Noël Burch y Allan Sekula, ‘Les hommes debout’, de Jérémy Gravayat y ‘Songs from the nicke’, de Alina Skrzeszewska. Esbilla vuelve a programar un ecléctico cóctel con notable presencia asturiana. Son 18 los largos que se podrán ver durante los días de un certamen que se desarrollará entre el 19 y el 27 de noviembre. ‘Restrepo’ de Tim Hetherington y Sebastian Junger, es una de las cintas estrella. Se llevó el Gran Premio del Jurado en Sundance y suena para los Oscar. Claro que también se programan títulos como ‘Blank city’, ‘Carne de neón’, ‘Corsino, by Cole Kivlin’, ‘Desconectados’ (el documental que Manuel Gómez Pereira rodó en Avilés), ‘Dispongo de barcos’, ‘Donde habita el olvido’ (del asturiano Alejandro Zapico), The Freebie, ‘Last train home’, ‘My perestroika’, ‘Morir de día’, ‘The Oath’, ‘Piano Encounters’, ‘Por tu culta’, ‘Sound of noise’, ‘Víctor Cueto’ (también con el sello gijonés de Pedro Timón Solinis), ‘Yo soy el cantante Goyo Ramos (dirigida por el asturiano Luis Álvarez Mayo) y ’34-35’. Esbilla se completa con ‘La noche innombrable de Jesús Palacio’, que permitirá ver la cinta ‘Tucker and dale vs. Evil’, de Eli Craig, que promete gore y risas, y un par de cortometrajes.

Raza Remix

Diario del festival deGijon

Título internacional: Raza Remix
SecciónLlendes – 48 edición
NacionalidadEspaña
Año2009
FormatoHD
Color / B&NColor y B&N
Duración71 min
DirecciónManel Bayo
SinopsisRaza es la célebre película, estrenada en 1942, dirigida por José Luis Saenz de Heredia y escrita por el Caudillo, Francisco Franco, bajo el pseudónimo de Jaime de Andrade. Todo un despliegue propagandístico en el que se enaltecían los valores castrenses y se hacía una apología del ideario nacional-católico. El artista multimedia Manel Bayo retoma este producto del régimen para utilizarlo como base para un surrealista collage, sobradamente cargado de intención, con el que reinterpreta el metraje original en un colorido, alucinado y atemorizante universo de seres mitológicos y monstruos fosforecentes de la ya de por sí inverosímil trama de esta superproducción española. Una crítica cáustica a los dogmas ideológicos desde el humor lisérgico, que se vale de la mordaz utilización de nuestra iconografía artística.

Raza Remix

Manel Bayo, España, 2009, 71 min.
Por Elena Duque

En la gris España de la posguerra, el cine, medio de evasión, empezó a florecer como industria. Con productoras como Suevia y CIFESA, que fue “la antorcha de los éxitos” del cine español de esos años. El Hollywood patrio, se empezó a concebir realmente el cine como negocio, y a cultivar un star system local. Pero el asunto de los temas a tratar era peliagudo, así que se echó mano de las superproducciones de corte histórico, la comedia, el folclore regionalista y la zarzuela. Y cuando se trataba de hablar de temas políticos o de tocar la historia reciente, la dictadura era la que marcaba el compás al que debían mecerse esa clase de películas. A falta de cámaras adeptas al régimen, como las que tenían en Alemania, con la UFA y Leni Riefehnstahl, que convertían la exaltación de los valores nacionales en épica y plástica coreografía, había que echar mano de otros talentos. Y con el pensamiento de que para que algo quede bien hecho es menester hacerlo uno mismo, Francisco Franco decidió, pues, echar mano de una novela de su propio puño y letra (bajo el seudónimo de Jaime de Andrade) para realizar una adaptación cinematográfica, una superproducción que sería dirigida por el exitoso José Luis Sáenz de Heredia (director de Franco, ese hombre), protagonizada por el galán de moda Alfredo Mayo y que llevaría el fausto título de Raza. La manipulación de la manipulación Los temas, el honor, la honradez de la sangre y el españolismo. El argumento, la vida de cuatro hermanos, hijos del Capitán Churruca, que murió honrosamente por la patria en Filipinas. Justo en el momento en el que estalla la guerra civil, unos hermanos toman “el buen camino” y otros “el malo” (es decir, el republicano), en una maniquea y burda historia que barría descaradamente hacia el bando nacional. Manel Bayo toma este producto cinematográfico para hacer de las suyas, con la justa licencia que le concede el manipular lo que ya era una manipulación. Ladrón que roba a ladrón tiene cien años de perdón, dice el dicho popular, así como tergiversar algo que es una manipulación en sí, redime y libera. Manel Bayo toma el camino de la parodia, y lo hace de una manera de lo más lisérgica. Toma lo que ya consideraba, en sí, una cinta surrealista, y la manipula digitalmente para conseguir un mundo poblado de chillones colores y un bestiario que parece inspirado por un mal viaje de ácido. Bayo, de esta manera, desvela la verdadera (y siniestra) cara de Raza. Echa mano del imaginario artístico para convertir a la sufrida madre católica en una arpía, o para enjaular las cabezas (de mentes reprimidas) de las jóvenes protagonistas. Hace una metáfora del horror sin rostro, que es como se pinta a los republicanos en la película original. Raza Remix es, pues, una crítica a los dogmas ideológicos, en palabras del crítico Eudald Camps “una especie de versión animada del Jardín de las Delicias de El Bosco protagonizada por personajes extraídos de una elegía nacionalista”. Una forma irreverente, imaginativa y divertida de recuperar la parte negra de la historia, y de regresar a Raza, a través de la psicodelia alucinógena, a su estado original: una grotesca (y risible) representación manipulada de la realidad. Hoy, a las 20 horas, en Cines Centros Sala 3, entrada libre y encuentro con el director. Repite el miércoles, a las 17 horas, en Antiguo Instituto.

LAS 5 PELÍCULAS IMPRESCINDIBLES DEL FESTIVAL DE CINE DE GIJÓN

Las 5 películas imprescindibles según José Luis Cienfuegos, presidente del Festival Internacional de Cine de Gijón

Orly

ANGELA SCHANELEC (ALEMANIA)
«Personajes en tránsito, vidas cruzadas y el vacío existencial que provocan los aeropuertos. Austeridad y delicadeza en la última película de una de las grandes directoras de la Escuela de Berlín»

La boca de Lupoo

PIETRO MARCELLO (ITALIA)
«Recién salido de la cárcel, Enzo regresa a una Génova laberíntica que apenas reconoce. Fábula en la que se conjugan deseo y memoria a través de una hábil utilización de imágenes de archivo»

Por tu culpa

ANAHÍ BERNERI (ARGENTINA)
«Una madre lleva a urgencias a uno de sus hijos, víctima de un estúpido accidente doméstico. En el hospital es víctima de un sistema cruel y despersonalizado que la acusa de malos tratos»

Raza Remix

MANUEL BAYO (ESPAÑA)
«Revisión manipulada en sonido e imagen de «Raza», la película de 1942 dirigida por Sáenz de Heredia y guionizada por Francisco Franco Bahamonde, obra cumbre del cine bizarro español (y una de mis películas favoritas)»

Soul Boy

SHIMMY MARCUS (REINO UNIDO)
«Música arrebatadora, bailes elegantes en esta historia de jovencito apocado que tiene la suerte de vivir los primeros tiempos del Wigan Casino. Junto con «Ivory Tower» (de Tiga y Gonzales, en la sección «Rellumes»), la mejor banda sonora del Festival»

http://www.paisajeselectricos.com/material/cron_gijon-48-2010a.html

_48 festival de gijón

del 19 al 27 de noviembre.

CARTAS DESDE GIJÓN: 1ªPARTE

la gran apuesta freak: “Raza remix”. Su director, Manel Bayo, la presenta en estos términos: un viaje de tripi sin efectos secundarios. Y no se queda corto. Coge este loco de Salt la película de Sáenz de Heredia con guión de Franco y la transforma mediante un trabajo plástico vía After Effects en una especie de South Park kitsch. Un carnaval bizarro donde su autor solo altera la imagen, dejando esa increíble banda sonora “suelta” (diálogos fascistas que son perlas, ruidos y ambientes mal grabados, músicas de la España más profunda) y crea poderosas sugestiones mentales que acercan su propuesta a los postulados surrealistas.

_texto: Arturo von Rizzori.

Cartell:

cartell

Galeria d’imatges

Leave a Reply