Tiefland Remix

posted in: General, Vídeo | 0

Película sencera:

TieflandREMIX from manel bayo on Vimeo.

Terra Baixa, revisitada. Una pel·lícula de Manel Bayo sobre una pel·lícula Leni Riefenstahl

 

Trailer:

 

 

Terra Baixa, l’original

Guimeraportadagran

Terra baixa és una obra teatral del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, una de les més populars de totes les que va escriure.El drama, és una de les obres més representades i traduïdes de la llengua catalana i ha esdevingut tot un clàssic del repertori teatral català. Quan Guimerà va escriure aquesta obra, a finals del segle XIX, l’escriptor passava per una etapa de la seva creació literària especialment influïda per els canvis socials. L’obra conté, a més intrigues i passions amoroses element identitari del teatre romàntic. En això Guimerà segueix la línia general dels moviments literaris del moment històric en què viu.

 

Tiefland, l’òpera

Albert-Eugen-04

Tiefland (Terra baixa) és una òpera verista en alemany, composta per Eugen d’Albert, sobre el llibret de Rudolph Lothar, basat en Terra Baixa d’Àngel Guimerà. És la més important contribució alemanya al verisme. Es presenta una oposició entre la pau de les muntanyes i les amenaces del món de la vall. Demostra el talent del seu autor com orquestrador i la seva capacitat per a crear moments de gran dramatisme. Es va estrenar en el Neues Deutsches Theater de Praga al novembre de 1903. Va obtenir un gran èxit en la seva estrena. Posteriorment el compositor va elaborar una segona versió, presentada a Magdeburg l’any 1905. Actualment, és l’única de les òperes de l’autor que es continua representant. Es va estrenar al Metropolitan Opera de Nova York l’any 1908 amb Emmy Destinn. A Barcelona es va estrenar l’any 1910, traduïda a l’italià. Arran d’això, va publicar-se una traducció al català del llibret, feta per Joaquim Pena tot fent servir el màxim possible de fragments originals de Guimerà.

 

Tiefland, de Leni Riefenstahl

Tiefland Remix Manel Bayo

Tiefland (Terra baixa) és una pel·lícula de 1954 que Leni Riefenstahl va dirigir, hi actuà, i va editar. Produïda per Leni Riefenstahl i Plesner Josef, es basa en l’òpera Tiefland (música d’Eugen d’Albert, amb llibret de Rudolph Lothar) i el drama Terra baixa d’Àngel Guimerà. Tiefland va ser l’última pel·lícula de Riefenstahl. Reifenstahl va començar a desenvolupar el guió el 1934 amb Hitler ja al poder, i va filmar la pel·lícula entre 1940-1944 en plena Segona Guerra Mundial i amb els camps d’extermini a plè rendiment. La pel·lícula, però, no es va completar fins acabar-se la Guerra, i finalment, es va presentar el 11 de febrer de 1954.

 

TeflandREMIX, de Manel Bayo

Tiefland Remix Manel Bayo

Tiefland remix funciona com un collage, independent i deutor del material del qual està composat. El format final és una pel·lícula sobre una pel·lícula. El que es busca amb tot aquest procés creatiu són nous llenguatges, l’elaboració d’un material audiovisual a partir del collage. Aquesta tècnica no sorgeix de cap aprenentatge acadèmic, sinó després de molts anys d’investigació autodidacta entorn els medis digitals. Manel Bayo ja ha estat utilitzant aquesta tècnica des de l’any 2009 amb Raza Remix i al 2010 amb el curtmetratge Eclesiastes.

 

TieflandREMIX: despullar vestint

Eudald Camps.

Tiefland Remix Manel BayoHo ha tornat a fer: Manel Bayo segueix exercint (amb militància d’anarquista iconoclasta) la seva faceta de profanador de “clàssics” cinematogràfics tot i que, en aquesta ocasió, no ha estat un subproducte pamfletari com “Raza” (dirigida el 1941 per José Luis Sáenz de Heredia a partir d’un guió del mateix Generalísimo, transmutat en Jaime de Andrade per a l’ocasió), sinó que li ha tocat el rebre a “Tiefland” (1951), una pel·lícula molt més espinosa, entre altres raons, a causa del talent de la seva directora (Leni Riefenstahl) i del substrat nacionalista que, ens agradi o no, compartim des de la nostra molt més modesta Catalunya. I és que, per qui no ho sàpiga (i la mateixa Riefenstahl, pel què sembla, no ho sabia), “Tiefland”, abans que pel·lícula, va ser una coneguda opera verista d’Eugen Albert amb llibret de Rudolph Lothar que adaptava, de manera prou fidel, l’obra teatral “Terra baixa” d’Àngel Guimerà: en tots tres casos (Guimerà-Albert-Riefenstahl), i malgrat l’aparent banalitat de l’argument (terratinent escanyapobres s’enamora de bonica mortadegana que prefereix pastor igual de pobre que ella però bo de veritat) allò que va seduir-los no va ser la prosaica història d’amor sinó la possibilitat de vindicar, a través de l’art, uns ideals de puresa embordorits pel pas del temps i de la cultura.

D’això es tracta: el romanticisme del XVIII i del XIX (l’alemany, però també el català) va fer seva l’assimilació de llengua i pàtria defensada per Herder i hi va afegir, com a epicentre, una particularíssima apologia del subjecte dotat de voluntat. En el drama idealista alemany (que és l’autèntic substrat de “Tiefland”) la voluntat és un element transfigurador de la realitat que pot servir-se, donat el cas, del poder absolut de l’art considerat com el nivell superior de l’esperit que l’artista ha de conquerir. Leni Riefenstahl va ser, en aquest sentit, una fervent defensora de la teoria especulativa de l’art ja que creia, per sobre de tot, en la seva capacitat per fer visibles (revelar) elements de transcendència que normalment romandrien ocults a la mirada profana. Poca broma: la realitzadora nazi (avui sabem que no cal tenir el carnet d’un partit per militar-hi) va incorporar l’herència romàntica (encapçalada, en el seu cas, per Novalis i Shlegel), els discursos estètics de Hegel i Schopenhauer, i ho va aglutinar tot plegat (com aquell que prepara un còctel germanòfil) mitjançant el völkish que, per entendre’ns, vindria a ser la seva “faixa i barretina”. Per això “Tiefland” és un producte tan especial: perquè contraposa tradició a modernitat, perquè defensa ideals ecològics amb els que ens podríem identificar, perquè vindica un art popular garant d’un missatge clar, directe i assimilable enlloc de les obscures intencions de les avantguardes “degenerades” (Entertete Kunst, en deien ells).

I aquí és on apareix Manel Bayo: paradigma de “degeneració” (des de l’òptica nacionalsocialista), la seva aportació a la línia successòria Guimerà-Albert-Riefenstahl és similar a la d’un sisme religiós. Com ja va fer amb “Raza”, l’artista no només no s’apunta a la recerca dels “ideals transcendents” sinó que se submergeix, de ple, en la contingència del producte. “TieflandREMIX” es manté fidel als procediments de collage que “trepitja” l’original (mitjançant un seguit d’afegits al·lucinants que acaben donant al conjunt l’aparença d’un paisatge surrealista) tot i que el nivell de depuració formal converteix l’artefacte resultant en una “pel·lícula” força més inquietant que la seva predecessora. Des d’un punt de vista iconogràfic, Bayo afina els dispositius de la ironia ampliant els seus camps d’acció (que, com dèiem, ens afecta més del què ens pensem)  i desplega recursos metalingüístics gràcies als continus jocs de miralls, de desdoblaments, de simetries impossibles: la reflexió a l’entorn de la conflictiva relació entre l’original i la còpia s’inverteix a favor d’una còpia que aconsegueix despullar vestint. Les aparences enganyen: la pel·lícula de Manel Bayo és una versió dissenccionada de la de Riefenstahl que recorda, salvant les distàncies, aquells cossos esventrats mostrant, amb impudícia involuntària, les fantàstiques vísceres que normalment romanen ocultes sota la uniformitat de la pell, tan si és blanca com si és negra.

La Moreneta, ‘Terra baixa’ i Riefenstahl

Angel Quintana 

Tiefland Remix Manel BayoEn la pràctica artística recent de Manel Bayo sembla haver-hi com un camí prefixat que passa per la desmitificació iconoclasta. Bayo pren algunes de les pel·lícules que han marcat el costat fosc del cinema per explorar-les, descontextualitzar-les, acusar-les i transformar-les. A Raza remix, el treball que Bayo va fer a partir de Raza, l’obra escrita per Franco per justificar el cop d’estat que va donar pas a la Guerra Civil, sorgeix com un deliri d’expressivitat passada de voltes que és desmitificada per un seguit de referents que acaben convertint la imatge en una mena de saturació barroca que anul·la les imatges del passat, les ridiculitza i les desactiva.

L’experiència que proposa Bayo a Tiefland remix (estrenada al cinema Truffaut) no està gaire lluny de la de Raza, però el referent resulta més complex. Tiefland va ser rodada per Leni Riefenstahl, autora d’alguns dels grans monuments generats per la imatge nazi. El punt de partida va ser una òpera verista d’Eugen d’Albert, inspirada en Terra baixa d’Àngel Guimerà, un dels grans clàssics del teatre i un punt de referència de la cultura catalana. En posar-se a treballar amb Tiefland, Bayo entra de ple en la incorrecció política. Qualsevol espectador que s’enfronti al seu treball haurà de preguntar-se per què aquest deliri sobre la puresa en la terra incontaminada, escrit a la Catalunya de finals del segle XIX, va interessar Riefenstahl. La qüestió porta implícita una pregunta més perversa que té a veure amb el motiu pel qual l’obra de Guimerà, que estableix certes bases del nacionalisme català com a mite, podia interessar al nacionalsocialisme. La qüestió és complexa i probablement té a veure amb el desig de Riefenstahl de buscar l’espai incontaminat de la terra alta, en relació a la terra baixa, i de la idea que la civilització corromp i que cal buscar un espai on els éssers siguin purs, incontaminats i estiguin en relació entre la terra i el cel. Bayo reescriu plàsticament el film de Riefenstahl, transforma el seu paisatge, col·loca mil ulls que observen la pròpia cineasta convertida en objecte del desig i, sobretot, interroga quin és l’espai des d’on sorgeix el mite. Al començament de Tiefland, Pedro (Manelic) mata el llop en unes muntanyes on apareix, com si fos una figura totèmica, la Moreneta. Més tard, a la terra baixa trobarem la Sagrada Família de Gaudí i, al final, després que el triomf de la voluntat s’imposi, tornem a veure com la Moreneta atrapa els personatges. Es la proposta de Bayo una simple provocació o és la constatació que cal observar els nostres mites sense complexos, assumir-ne els possibles pendents cap al mal i ironitzar des del present sobre les nostre icones i sobre allò que poden amagar?

Els ossos de la bellesa

Eva Vàzquez

image (2)Al començament de Tiefland, l’adaptació de Terra baixa de la cineasta alemanya Leni Riefenstahl (1902-2003), el pastor Pedro (el nostre Manelic) té un son inquiet mentre a fora, enmig de la pau de les muntanyes, el llop assetja el seu ramat de xais. A Tiefland Remix, el treball d’apropiació artística que l’artista Manel Bayo ha realitzat a partir de l’original del film, el malson del pastor pren una forma molt concreta a través d’uns esquelets d’animals lluminosos suspesos al voltant del seu llit, com si a través d’ells s’hagués de fer present que la bellesa de les imatges, i Riefenstahl n’era una productora excel·lent, es construeix sovint damunt la carcanada de bèsties mortes. El recordatori del fons obscur d’on emanen alguns grans ideals d’elevació i puresa és pertinent en el cas d’una cineasta que va posar el seu talent al servei de la maquinària de propaganda del Tercer Reich en uns documentals esplèndids (El triomf de la voluntat,1936; Olímpia, 1938) i que, en el cas concret de Tiefland, va servir-se de gitanos reclutats d’un camp de treball nazi perquè fessin de figurants, els quals van ser confinats de nou i probablement exterminats un cop acabat el rodatge.

Manel Bayo (Salt, 1966) no ha obviat cap de les ambivalències de la cineasta alemanya: ni la bellesa ni el terror, i tot i declarar-se fascinat per la força de les seves imatges, no oculta tampoc la repulsió que moralment li produeixen. “El cas de Riefenstahl és exemplar per plantejar la relació de l’artista amb el poder”, opina Bayo, que confessa que les imatges de Hitler que més poderosament té gravades a la memòria són la que va immortalitzar la cineasta alemanya al seu documental sobre el congrés del partit nazi a Nuremberg i la que anys després construiria Charles Chaplin a El gran dictador “justament a partir de la imatge canonitzada per Riefenstahl”.

Tiefland Remix, la relectura que ha fet d’aquell film que va obsessionar la directora durant vint anys fins que va poder estrenar-lo el 1954, posa en relleu la dualitat tendenciosa que tenyeix d’ideologia protonazi una cinta de ficció pretesament innòcua. Això seria tant com dir que el drama d’Àngel Guimerà, i per extensió tota la ideologia nacionalista del segle XIX, amb la seva exaltació mítica de la identitat a través de la voluntat de l’heroi, covava a dins el germen del totalitarisme, però Manel Bayo no s’arrisca a anar tan lluny -tot i que no s’està d’introduir en el seu film símbols genuïnament catalanistes, des de la Moreneta als pastorets-, i subratlla en canvi el caràcter artificiós d’una ficció d’aparença documental rodada en uns Alps que simulen els Pirineus i amb uns personatges sortits de l’Espanya dels toros i la pandereta. Com ja va fer a Raza Remix (2010), el seu anterior collage fílmic sobre el cinema dels totalitarismes, en aquell cas sobre la pel·lícula de José L. Sáenz de Heredia a partir d’un guió del mateix Franco, Bayo, que ha rebut el suport en la producció d’Ester Borin, recorre a un al·luvió d’imatges per revelar, tot emmascarant, l’esquelet inquietant del film. Però Riefenstahl no és Sáenz de Heredia, adverteix l’artista, i la manipulació digital de Tiefland és doncs, bastant més refinada que a Raza Remix, on es permetia la proximitat amb l’acudit. Tiefland Remix, que va rebre una de les beques Kreas de l’Ajuntament de Girona i que s’estrenarà dissabte vinent al Truffaut, és un treball d’apropiació molt més meticulós que sustenta la força visual en el relleu concedit als dualismes, a través d’oposicions de color i de llum, fins i tot de jocs de miralls, i en la dosificació dels referents iconogràfics externs, sobretot procedents del surrealisme, al servei d’una còpia que destil·la de la sublimitat de l’original tota la substància sinistra.

 

Leni Riefenstahl.

font: Viquipèdia

Helene Bertha Amalia Riefenstahl, més coneguda com Leni Riefenstahl, (22 d’agost del 1902, Berlín – 8 de setembre del 2003, Pöcking, Alemanya) és una ballarina, actriu, directora i fotògrafa alemanya. Tot i una considerable obra entre el1932 i el 1936, va ser rebutjada per la majoria de cineastes pel seu apropament al nazisme.

Ballarina i actriu

image (1)A partir del 1918 va a classes de pintura i de dibuix a la Kunstakademie (Acadèmia d’arts) de Berlín. També va a classes de dansa clàssica i moderna.

A partir del 1920 coneix un cert èxit en la dansa i participa en diverses gires a Alemanya, Txecoslovàquia i a Suïssa. El 1923 balla el seu primer solo a Munic en el paper de Diotima. És llavors quan és contractada per Max Reinhardt com a ballarina solista per al Teatre Alemany de Berlín.

És el 1926 quan Arnold Fanck la descobreix i li confia el seu primer paper al cinema a la pel·lícula La muntanya sagrada (Der heilige Berg). És el debut d’una carrera relativament prolífica d’actriu de pel·lícules de muntanya.

Adquireix una gran popularitat entre el públic interpretant personatges principals a pel·lícules com Der große SprungWeiße Hölle amb Piz PalüStürme über dem Mont Blanc i Der weiße Rausch. Per fer aquests personatges va haver d’aprendrealpinisme i esquí.

Un cop va aprendre les bases de la direcció, del quadre i de la muntanya, finalment es llança ella mateixa a la direcció. Després d’haver fundat el 1931 la seva pròpia agència de realització, el Leni Riefenstahl Film Studio, realitza un any més tard la seva primera pel·lícula, La llum blava (Das blaue Licht), en la qual ella fa el paper principal. Aquesta pel·lícula, que constitueix una crida a la tolerància i al respecte, rebrà el Lleó d’Argent a la Mostra de Venècia.

Directora de propaganda

És també aquesta pel·lícula que atreu l’atenció d’Adolf Hitler. Ella es troba amb el Führer la primera vegada el maig del 1932 i entabla amb ell relacions de respecte mutu. Després de la pujada al poder del partit nazi, Hitler demana a Leni filmar els congressos del partit, que es feien a Nuremberg. Serà La victòria de la fe (Sieg des Glaubens, 1933) i sobretot el Triomf de la voluntat (Triumph des Willens, 1934), una pel·lícula-documental grandiosa que revela alhora tot l’estetisme i la grandiloqüència cinematogràfica de Leni i constitueix un dels documentals de propaganda més importants.

Després d’una expedició a Grenlàndia, on filma la pel·lícula SOS iceberg (SOS Eisberg), continua el seu treball per al partit nazi i produeix diverses pel·lícules-documentals molt destacades. Realitza llavors El triomf de la voluntat (Triumph des Willens), per a tal film mobilitza setze equips de rodatge (més de 100 persones) i enregistra més de 60 hores de documents. La pel·lícula roman a la història del film de propaganda com un dels més cèlebres i més eficaços. Col·loca les càmeres de tal mode per crear un ambient gairebé mitològic al voltant dels caps de partit en un decorat concebut pel cèlebre arquitecte Albert Speer. Els efectes de llum i la música ambienten el valor i la força dels símbols del partit: la creu gammada, les banderes, l’àguila del Reich. Aquest film serà coronat el 1934 amb el Premi de pel·lícula alemanya i amb el Lleó d’Or al Festival de Venècia, i el 1937 amb el Grand Prix International a l’Exposició Universal de París d’aquell any.

La reintroducció al servei militar obligatori el 1935 dóna a Leni l’ocasió de la seva pel·lícula Dia de llibertat – el nostre exèrcit (Tag der Freiheit – unsere Wehrmacht).

L’any 1936 ofereix a Leni Riefenstahl l’esdeveniment ideal per a realitzar una gran pel·lícula sobre els Jocs Olímpics d’estiu de 1936 de Berlín: Olímpia. Per tal de dirigir Olímpia, posa en escena una tècnica fins aleshores inaudita i filma per primera vegada durant les proves. El treball de muntatge, que durà 18 mesos, donarà el naixement a dues parts diferents de la pel·lícula OlímpiaFesta dels pobles (Fest der Völker) i Festa de la bellesa (Fest der Schönheit). En aquest projecte, les imatges esportives adquireixen una dimensió pròpiament artística: la realitzadora intenta exaltar la bellesa del cos masculí atlètic. Aquesta pel·lícula està considerada com un dels millors documentals de la història del cinema per les seves diferents tècniques innovadores com els enquadraments, l’ús del travelling, de càmeres sobre raïls i de càmeres submarines. La primera projecció de la pel·lícula (les dues parts duren aproximadament 4 hores) té lloc el 20 d’abril del 1938 en homenatge a l’aniversari del Führer. Una vegada més, aquest film adquireix un gran reconeixement internacional, i rep el Primer Premi al Festival de Venècia. Leni Riefenstahl rebrà el 1939 una medalla d’or de part del Comitè Olímpic Internacional per aquesta pel·lícula.

Les pel·lícules de Leni Riefenstahl i l’admiració d’Adolf Hitler valen a la directora l’enemistat del ministre de propaganda, Joseph Goebbels, qui veu en l’amistat entre la realitzadora i el Führer una amenaça per a la seva pròpia posició.

Segona Guerra Mundial

Durant els anys 1940 i 41 Leni Riefenstahl treballa en un nou film, Tiefland (basat en la obra teatral Terra baixa), pel qual disposa de 60 sintis i gitanos reclutats i trets de camps de concentració, on van tornar després del rodatge de la pel·lícula. Després de la guerra, aquest fet li serà retret diverses vegades davant de tribunals.

A partir del 1941, el curs de la guerra, així com problemes de salut, l’impedeixen de continuar el seu treball de direcció.

El 1944 es casa amb Peter Jacob, de qui es separarà tres anys més tard.

La postguerra

Després de la Segona Guerra Mundial, blanc de l’odi dels seus col·legues, sobretot d’Hollywood, és portada sota la protecció de les autoritats franceses d’ocupació d’Alemanya.

Portada davant de tribunals el 1948, acusada de no haver retribuït els gitanos i els sintis de la seva pel·lícula Tiefland i d’haver-los promès salvar-los de la deportació, tot i que després van tornar als camps de concentració, fou finalment absolta.

El 1949, un nou procés l’oposa a la revista Bunte, qui havia publicat les calúmnies a la pel·lícula Tiefland, procés del qual surt victoriosa. Aquest no serà l’últim procés, n’hi haurà més a causa del seu treball de propaganda per al règim nazi.

És el 1954 quan acaba finalment la seva pel·lícula Tiefland, que serà un fracàs.

És a partir d’aquesta data que es decanta essencialment per la fotografia, realitzant diversos reportatges fotogràfics sobre els nubans de Sudan (aprèn llur llengua). Aquests reportatges són la causa d’un reconeixement internacional als anys 70.

L’any 1972 obté una acreditació oficial per cobrir els Jocs Olímpics de Munic com a fotògrafa.

El 1976 és convidada d’honor als Jocs Olímpics de Mont-real.

Encara preparada per assumir reptes en la seva feina, aprèn amb 72 anys a fer submarinisme per fer una pel·lícula sobre l’univers submarí. Publica llavors un llibre de fotografies, Jardins de corals (Korallengärten).

El 1982, la cadena alemanya WDR emet un reportatge titulat L’època del silenci i de l’ombra (Zeit des Schweigens und der Dunkelheit) en què són reiterats els retrets contra Leni Riefenstahl i la seva col·laboració amb el partit nazi.

Respon a totes les acusacions publicant les seves memòries el 1987. Hi desmenteix tota complicitat amb el règim nazi i afirma que només se’n va unir artísticament. Tot i l’èxit d’aquest llibre (traduït a 9 llengües), encara és maltractada per la crítica.

El 1992, Ray Müller realitza una pel·lícula-documental biogràfica sobre Leni Riefenstahl, El poder de les imatges (Die Macht der Bilder). Aquesta pel·lícula és en un principi emesa a la televisió alemanya i hi té un gran èxit. Serà premiada amb els premis Emmy als Estats Units, i farà sensació alMuseu d’Art Modern de Nova York.

El 2000, amb 98 anys, té un accident d’helicòpter durant el seu últim viatge a Sudan, però sobreviu. El 2002 presenta la seva última pel·lícula Impressions submarines, basada en 25 anys de submarnisime. Mor el 8 de setembre del 2003 a Pöcking, prop de Munic, amb 101 anys.

Diversos anys abans de la seva mort, nombrosos cineastes havien anunciat llur intenció de filmar una ficció sobre ella, però ella sempre s’hi havia oposat, a aquest tipus de projecte: Segurament es filmarà la meva vida… quan ja no sigui aquí. Una pel·lícula que dibuixa la seva vida, el rodatge de la qual havia de començar a finals 2008, que serà finalment Rupert Walters qui la faci. Serà interpretada per Jodie Foster.

 Filmografia bàsica

  • 1932 : La llum blava (Das blaue Licht)
  • 1934 : El triomf de la voluntat (Triumph des Willens)
  • 1936 : Olímpia (Olympia)
  • 1954 : Tiefland
  • 2000 : Un somni d’Àfrica
  • 2002 : Impressions sota aigua

 

Els personatges.

Terra baixa és essencialment un triangle amorós entre una rodamon, un pastor, i el señor…

Marta

Tiefland Remix Manel Bayo

Ballarina i rodamon, viatge amb el seu pare amb una tartana atrotinada. Balla per unes monedes. Es debat entre el benestar i la seguretat que li ofereix el Marques de Rocabruna, i l’amor pur i ingennu del pastor.

 

Pedro

Tiefland Remix Manel Bayo

Pastor que viu solitari a les muntanyes, la terra alta, defensant les seves ovelles del llop. S’enamora perdudament de Marta.

 

Don Sebastian

Tiefland Remix Manel Bayo

Señor de rocabruna, viu al castell desde on controla, amb ma de ferro els seus subdits. Només es preocupa pels seus toros que son els millors d’Espanya i per aconseguir diners, està disposat a casar-se amb Donya Emilia…

 

 

Fitxa

Títol: TieflandREMIX. Una pel·lícula de Manel Bayo sobre una pel·lícula de Leni Riefenstahl.
Realització: Manel Bayo
Any: 2012
Durada: 85′
Versió original en alemany amb subtituls disponibles en Anglès, castellà, català i Francès
Format: DVD o Blue Ray
Producció executiva i subtitulació: Esther Borin
Direcció, realització i edició: Manel Bayo
Amb el suport de les beques Kreas de l’Ajuntament de Girona

Remixing TieflandREMIX

Galeria d’imatges

Leave a Reply