TIEFLANDRemix

Terra Baixa, revisitada. Una pel·lícula de Manel Bayo sobre una pel·lícula de Leni Riefenstahl,

Fitxa tècnica

Títol original: TIEFLANDRemix
Any: 2012
Durada: 85 min.
País: Espanya
Direcció i realització: Manel Bayo
Producció executiva i subtitulació: Esther Borin
Versió original en alemany amb subtítuls disponibles en Anglès, Castellà, Català i Francès.
Sinopsis: Manipulació digital sobre la pel·licula Tiefland (1954) de Leni Riefensthal.
Amb el suport de les beques Kreas de l’Ajuntament de Girona

Trailer

Remixing TIEFLANDRemix

Pel·lícula sencera

De Terra Baixa a TIEFLANDRemix

Terra Baixa, l'original

Terra baixa és una obra teatral del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, una de les més populars de totes les que es va escriure. El drama, és una de les obres més representades i traduïdes de la llengua catalana i ha esdevingut tot un clàssic de la repertori teatral català. Quan Guimerà va escriure aquesta obra, una final del segle XIX, l’escriptor passava per una etapa de la seva creació literària especialment influïda pels canvis socials. L’obra conté, més intrigues i passions amoroses, element identitari del teatre romàntic. En això Guimerà segueix la línia general dels moviments literaris del moment històric en què viu.

Tiefland, l’òpera

Tiefland (Terra baixa) és una òpera verista en alemany, composta per Eugen d’Albert, sobre el llibret de Rudolph Lothar, basat en Terra Baixa d’Àngel Guimerà. És la més important contribució alemanya al verisme. Es presenta una oposició entre la pau de les muntanyes i les amenaces del món de la vall. Demostra el talent del seu autor com orquestrador i la seva capacitat per a crear moments de gran dramatisme. Es va estrenar en el Neues Deutsches Theater de Praga al novembre de 1903. Va obtenir un gran èxit en la seva estrena. Posteriorment el compositor va elaborar una segona versió, presentada a Magdeburg l’any 1905. Actualment, és l’única de les òperes de l’autor que es continua representant. Es va estrenar al Metropolitan Opera de Nova York l’any 1908 amb Emmy Destinn. A Barcelona es va estrenar l’any 1910, traduïda a l’italià. Arran d’això, va publicar-se una traducció al català del llibret, feta per Joaquim Pena tot fent servir el màxim possible de fragments originals de Guimerà.

Tiefland Remix Manel Bayo

Tiefland, de Leni Riefenstahl

Tiefland (Terra baixa) és una pel·lícula de 1954 que Leni Riefenstahl va dirigir, hi actuà, i va editar. Produïda per Leni Riefenstahl i Plesner Josef, es basa en l’òpera Tiefland (música d’Eugen d’Albert, amb llibret de Rudolph Lothar) i el drama Terra baixa d’Àngel Guimerà. Tiefland va ser l’última pel·lícula de Riefenstahl. Reifenstahl va començar a desenvolupar el guió el 1934 amb Hitler ja al poder, i va filmar la pel·lícula entre 1940-1944 en plena Segona Guerra Mundial i amb els camps d’extermini a plè rendiment. La pel·lícula, però, no es va completar fins acabar-se la Guerra, i finalment, es va presentar el 11 de febrer de 1954.

Tiefland Remix Manel Bayo

TeflandREMIX, de Manel Bayo

Tiefland remix funciona com un collage, independent i deutor del material del qual està composat. El format final és una pel·lícula sobre una pel·lícula. El que es busca amb tot aquest procés creatiu són nous llenguatges, l’elaboració d’un material audiovisual a partir del collage. Aquesta tècnica no sorgeix de cap aprenentatge acadèmic, sinó després de molts anys d’investigació autodidacta entorn els medis digitals. Manel Bayo ja ha estat utilitzant aquesta tècnica des de l’any 2009 amb Raza Remix i al 2010 amb el curtmetratge Eclesiastes.

Premsa

TieflandREMIX: despullar vestint

Eudald Camps.

Tiefland Remix Manel BayoHo ha tornat a fer: Manel Bayo segueix exercint (amb militància d’anarquista iconoclasta) la seva faceta de profanador de “clàssics” cinematogràfics tot i que, en aquesta ocasió, no ha estat un subproducte pamfletari com “Raza” (dirigida el 1941 per José Luis Sáenz de Heredia a partir d’un guió del mateix Generalísimo, transmutat en Jaime de Andrade per a l’ocasió), sinó que li ha tocat el rebre a “Tiefland” (1951), una pel·lícula molt més espinosa, entre altres raons, a causa del talent de la seva directora (Leni Riefenstahl) i del substrat nacionalista que, ens agradi o no, compartim des de la nostra molt més modesta Catalunya. I és que, per qui no ho sàpiga (i la mateixa Riefenstahl, pel què sembla, no ho sabia), “Tiefland”, abans que pel·lícula, va ser una coneguda opera verista d’Eugen Albert amb llibret de Rudolph Lothar que adaptava, de manera prou fidel, l’obra teatral “Terra baixa” d’Àngel Guimerà: en tots tres casos (Guimerà-Albert-Riefenstahl), i malgrat l’aparent banalitat de l’argument (terratinent escanyapobres s’enamora de bonica mortadegana que prefereix pastor igual de pobre que ella però bo de veritat) allò que va seduir-los no va ser la prosaica història d’amor sinó la possibilitat de vindicar, a través de l’art, uns ideals de puresa embordorits pel pas del temps i de la cultura.

D’això es tracta: el romanticisme del XVIII i del XIX (l’alemany, però també el català) va fer seva l’assimilació de llengua i pàtria defensada per Herder i hi va afegir, com a epicentre, una particularíssima apologia del subjecte dotat de voluntat. En el drama idealista alemany (que és l’autèntic substrat de “Tiefland”) la voluntat és un element transfigurador de la realitat que pot servir-se, donat el cas, del poder absolut de l’art considerat com el nivell superior de l’esperit que l’artista ha de conquerir. Leni Riefenstahl va ser, en aquest sentit, una fervent defensora de la teoria especulativa de l’art ja que creia, per sobre de tot, en la seva capacitat per fer visibles (revelar) elements de transcendència que normalment romandrien ocults a la mirada profana. Poca broma: la realitzadora nazi (avui sabem que no cal tenir el carnet d’un partit per militar-hi) va incorporar l’herència romàntica (encapçalada, en el seu cas, per Novalis i Shlegel), els discursos estètics de Hegel i Schopenhauer, i ho va aglutinar tot plegat (com aquell que prepara un còctel germanòfil) mitjançant el völkish que, per entendre’ns, vindria a ser la seva “faixa i barretina”. Per això “Tiefland” és un producte tan especial: perquè contraposa tradició a modernitat, perquè defensa ideals ecològics amb els que ens podríem identificar, perquè vindica un art popular garant d’un missatge clar, directe i assimilable enlloc de les obscures intencions de les avantguardes “degenerades” (Entertete Kunst, en deien ells).

I aquí és on apareix Manel Bayo: paradigma de “degeneració” (des de l’òptica nacionalsocialista), la seva aportació a la línia successòria Guimerà-Albert-Riefenstahl és similar a la d’un sisme religiós. Com ja va fer amb “Raza”, l’artista no només no s’apunta a la recerca dels “ideals transcendents” sinó que se submergeix, de ple, en la contingència del producte. “TieflandREMIX” es manté fidel als procediments de collage que “trepitja” l’original (mitjançant un seguit d’afegits al·lucinants que acaben donant al conjunt l’aparença d’un paisatge surrealista) tot i que el nivell de depuració formal converteix l’artefacte resultant en una “pel·lícula” força més inquietant que la seva predecessora. Des d’un punt de vista iconogràfic, Bayo afina els dispositius de la ironia ampliant els seus camps d’acció (que, com dèiem, ens afecta més del què ens pensem)  i desplega recursos metalingüístics gràcies als continus jocs de miralls, de desdoblaments, de simetries impossibles: la reflexió a l’entorn de la conflictiva relació entre l’original i la còpia s’inverteix a favor d’una còpia que aconsegueix despullar vestint. Les aparences enganyen: la pel·lícula de Manel Bayo és una versió dissenccionada de la de Riefenstahl que recorda, salvant les distàncies, aquells cossos esventrats mostrant, amb impudícia involuntària, les fantàstiques vísceres que normalment romanen ocultes sota la uniformitat de la pell, tan si és blanca com si és negra.

La Moreneta, ‘Terra baixa’ i Riefenstahl

Angel Quintana 

Tiefland Remix Manel BayoEn la pràctica artística recent de Manel Bayo sembla haver-hi com un camí prefixat que passa per la desmitificació iconoclasta. Bayo pren algunes de les pel·lícules que han marcat el costat fosc del cinema per explorar-les, descontextualitzar-les, acusar-les i transformar-les. A Raza remix, el treball que Bayo va fer a partir de Raza, l’obra escrita per Franco per justificar el cop d’estat que va donar pas a la Guerra Civil, sorgeix com un deliri d’expressivitat passada de voltes que és desmitificada per un seguit de referents que acaben convertint la imatge en una mena de saturació barroca que anul·la les imatges del passat, les ridiculitza i les desactiva.

L’experiència que proposa Bayo a Tiefland remix (estrenada al cinema Truffaut) no està gaire lluny de la de Raza, però el referent resulta més complex. Tiefland va ser rodada per Leni Riefenstahl, autora d’alguns dels grans monuments generats per la imatge nazi. El punt de partida va ser una òpera verista d’Eugen d’Albert, inspirada en Terra baixa d’Àngel Guimerà, un dels grans clàssics del teatre i un punt de referència de la cultura catalana. En posar-se a treballar amb Tiefland, Bayo entra de ple en la incorrecció política. Qualsevol espectador que s’enfronti al seu treball haurà de preguntar-se per què aquest deliri sobre la puresa en la terra incontaminada, escrit a la Catalunya de finals del segle XIX, va interessar Riefenstahl. La qüestió porta implícita una pregunta més perversa que té a veure amb el motiu pel qual l’obra de Guimerà, que estableix certes bases del nacionalisme català com a mite, podia interessar al nacionalsocialisme. La qüestió és complexa i probablement té a veure amb el desig de Riefenstahl de buscar l’espai incontaminat de la terra alta, en relació a la terra baixa, i de la idea que la civilització corromp i que cal buscar un espai on els éssers siguin purs, incontaminats i estiguin en relació entre la terra i el cel. Bayo reescriu plàsticament el film de Riefenstahl, transforma el seu paisatge, col·loca mil ulls que observen la pròpia cineasta convertida en objecte del desig i, sobretot, interroga quin és l’espai des d’on sorgeix el mite. Al començament de Tiefland, Pedro (Manelic) mata el llop en unes muntanyes on apareix, com si fos una figura totèmica, la Moreneta. Més tard, a la terra baixa trobarem la Sagrada Família de Gaudí i, al final, després que el triomf de la voluntat s’imposi, tornem a veure com la Moreneta atrapa els personatges. Es la proposta de Bayo una simple provocació o és la constatació que cal observar els nostres mites sense complexos, assumir-ne els possibles pendents cap al mal i ironitzar des del present sobre les nostre icones i sobre allò que poden amagar?

Els ossos de la bellesa

Eva Vàzquez

image (2)Al començament de Tiefland, l’adaptació de Terra baixa de la cineasta alemanya Leni Riefenstahl (1902-2003), el pastor Pedro (el nostre Manelic) té un son inquiet mentre a fora, enmig de la pau de les muntanyes, el llop assetja el seu ramat de xais. A Tiefland Remix, el treball d’apropiació artística que l’artista Manel Bayo ha realitzat a partir de l’original del film, el malson del pastor pren una forma molt concreta a través d’uns esquelets d’animals lluminosos suspesos al voltant del seu llit, com si a través d’ells s’hagués de fer present que la bellesa de les imatges, i Riefenstahl n’era una productora excel·lent, es construeix sovint damunt la carcanada de bèsties mortes. El recordatori del fons obscur d’on emanen alguns grans ideals d’elevació i puresa és pertinent en el cas d’una cineasta que va posar el seu talent al servei de la maquinària de propaganda del Tercer Reich en uns documentals esplèndids (El triomf de la voluntat,1936; Olímpia, 1938) i que, en el cas concret de Tiefland, va servir-se de gitanos reclutats d’un camp de treball nazi perquè fessin de figurants, els quals van ser confinats de nou i probablement exterminats un cop acabat el rodatge.

Manel Bayo (Salt, 1966) no ha obviat cap de les ambivalències de la cineasta alemanya: ni la bellesa ni el terror, i tot i declarar-se fascinat per la força de les seves imatges, no oculta tampoc la repulsió que moralment li produeixen. “El cas de Riefenstahl és exemplar per plantejar la relació de l’artista amb el poder”, opina Bayo, que confessa que les imatges de Hitler que més poderosament té gravades a la memòria són la que va immortalitzar la cineasta alemanya al seu documental sobre el congrés del partit nazi a Nuremberg i la que anys després construiria Charles Chaplin a El gran dictador “justament a partir de la imatge canonitzada per Riefenstahl”.

Tiefland Remix, la relectura que ha fet d’aquell film que va obsessionar la directora durant vint anys fins que va poder estrenar-lo el 1954, posa en relleu la dualitat tendenciosa que tenyeix d’ideologia protonazi una cinta de ficció pretesament innòcua. Això seria tant com dir que el drama d’Àngel Guimerà, i per extensió tota la ideologia nacionalista del segle XIX, amb la seva exaltació mítica de la identitat a través de la voluntat de l’heroi, covava a dins el germen del totalitarisme, però Manel Bayo no s’arrisca a anar tan lluny -tot i que no s’està d’introduir en el seu film símbols genuïnament catalanistes, des de la Moreneta als pastorets-, i subratlla en canvi el caràcter artificiós d’una ficció d’aparença documental rodada en uns Alps que simulen els Pirineus i amb uns personatges sortits de l’Espanya dels toros i la pandereta. Com ja va fer a Raza Remix (2010), el seu anterior collage fílmic sobre el cinema dels totalitarismes, en aquell cas sobre la pel·lícula de José L. Sáenz de Heredia a partir d’un guió del mateix Franco, Bayo, que ha rebut el suport en la producció d’Ester Borin, recorre a un al·luvió d’imatges per revelar, tot emmascarant, l’esquelet inquietant del film. Però Riefenstahl no és Sáenz de Heredia, adverteix l’artista, i la manipulació digital de Tiefland és doncs, bastant més refinada que a Raza Remix, on es permetia la proximitat amb l’acudit. Tiefland Remix, que va rebre una de les beques Kreas de l’Ajuntament de Girona i que s’estrenarà dissabte vinent al Truffaut, és un treball d’apropiació molt més meticulós que sustenta la força visual en el relleu concedit als dualismes, a través d’oposicions de color i de llum, fins i tot de jocs de miralls, i en la dosificació dels referents iconogràfics externs, sobretot procedents del surrealisme, al servei d’una còpia que destil·la de la sublimitat de l’original tota la substància sinistra.