MIRALL TRENCAT és un projecte específic de Manel Bayo realitzat per a l’espai 29m2 de Les Bernardes que integra tres treballs anteriors: ANADA I TORNADA, COP DE FLORS iPILOS. http://bernardes.cat/

Anada i tornada és un projecte de l’artista saltenc Manel Bayo. La peça està formada per dos miralls de 160 per 90 centímetres, col·locats l’un davant de l’altre i que porten gravats, respectivament, les paraules “Salt” i “Girona”, això sí, de forma invertida de tal manera que per llegir els noms correctament cal fer-ho a través del mirall que tenen al davant. El treball reflexiona de manera particular sobre les relacions entre les ciutats de Salt i Girona, i de forma més global entre el centre i l’extraradi. D’alguna manera, Manel Bayo situa el seu discurs creatiu a partir de la tensió entre aquests dos conceptes. Al llarg de la seva vida, l’artista ha transitat sovint els 3,26 kilòmetres que separen aquests dos punts que, d’altra banda, no poden acabar de comprendre’s l’un sense el reflex de l’altre.
Aquest treball es va presentar al festival Inund’art de Girona, el juny del 2014.[space size=”10px”]
A partir de l’obra Cop de Flors reflexiona sobre l’aparença de la ciutat, l’embelliment d’allò decadent, l’entorn, els espais i els seus usos. Fent una metamorfosi de diferents edificis que canvien la fisonomia de l’entorn urbà quotidià, l’artista subratlla la diferència entre centre i perifèria a partir de música i colors que s’apropien d’aquesta realitat i l’enriqueixen amb noves textures i contrasts. Hi ha indrets de la ciutat que en ser contemplats per Manel Bayo es transformen i muten. Canvien d’aparença, de sonoritat i de caràcter sense que se’n vegi alterada l’essència.
Fent visible el que copsa l’artista, s’obre el debat i la reflexió entorn dels espais i els seus usos: de quina manera canvien la seva funció o els seus inquilins al llarg dels diferents processos de convivència. La pluralitat cultural, econòmica o religiosa porta a abandonar o conquerir nous escenaris, cosa que modifica la fisonomia de la ciutat i se subratlla la diferència entre el centre i els barris.[space size=”10px”]

Pilos és un vídeo loop de gairebé 3 minuts on es mostren diferents espais urbans de Salt i Girona envaïts per un element extern desconegut, intrigant i orgànic (entre vegetal i capil·lar). La peça reflexiona sobre els processos que han anat enrarint la convivència al poble, la utilització de la por com a eina creadora d’actituds, la percepció de l’altre com a invasor, l’eliminació de la pluralitat i la conversió del rumor en veritat; tot plegat com a via de gestió del desconeixement.
Seleccionat al Vad 2011.

[space size=”10px”]

«MIRALL TRENCAT»: ENTRE NARCÍS I PERSEU

EUDALD CAMPS[space size=”10px”]

 

[space size=”10px”]

Manel Bayo presenta a l’espai 29m2 de Les Bernardes una instal·lació que, a partir de materials preexistents, reflexiona sobre la ciutat i la representació que en fem.Dos miralls i una pantalla.

La instal·lació que Manel Bayo presenta a l’Espai 29m2 de Les Bernardes és una manera lacònica però efectiva de fer balanç: l’artista ens parla de la seva relació amb les imatges —i, en un sentit ampli, del seu litigi amb la visibilitat—, de la naturalesa bipolar de la seva geografia més immediata —aquell binomi Salt/Girona que es complementa i es contraposa a parts iguals—, de la virtualitat d’allò real i a la inversa —l’univers digital enfonsa, malgrat tot, les seves arrels al món— i, també, del retorn del fill pròdig —despès d’un quart de segle d’exili voluntari— al poble que el va veure néixer. I tot plegat ho aconsegueix, com dèiem, amb dos miralls i una pantalla.

Ordenadament. Com ell mateix explica, cada mirall porta gravat (a l’inrevés) el nom de la població que té al davant: Salt existeix quan mira cap a Girona, mentre que Girona, sense Salt, també es desdibuixa. Poètica del reflex especialment pertinent si tenim en compte que un dels pols es deu a Narcís: la ciutat dels quatre rius s’emmiralla a l’Onyar perquè s’agrada, perquè troba que és el seu rostre (o galeria de rostres en forma de façana presidida pels dos edificis sagrats: Catedral i Sant Fèlix) allò que la defineix i no, en canvi, unes extremitats que s’acaben projectant cap a l’extraradi, just al lloc on la ciutat es difumina i canvia de nom. La relació de l’altre pol amb els miralls, per contra, és més semblant a la mantinguda per Perseu: a diferència de Narcís, que s’esgota en la contemplació d’ell mateix, el fill de Dànae va utilitzar el seu escut de bronze per contemplar, de manera indirecta, la imatge letal de Medusa i vèncer el monstre a través del seu reflex (fitar a la Gorgona volia dir restar petrificat). Narcís i Perseu són les cares d’una mateixa moneda o, potser millor, d’un mateix mirall: allò que canvia és, en darrera instància, la direcció en la que miren.A banda dels dos miralls, a l’Espai 29m2 hi ha una pantalla que, en cert sentit, també pot ser vista com la versió contemporània de la font de Narcís o de l’escut de Perseu. Amb tot, Bayo l’utilitza per projectar-hi, en forma de bucle, dos dels seus treballs més reeixits: Cop de flors, per una banda, suposa un irònic exercici d’embelliment (contraimatge de Temps de flors?) d’una perifèria que, a manca d’aquella estètica taxidèrmica que «ordena» visualment els centres urbans, s’ha de conformar delatant els seus ritmes vitals; i, per altra banda, Pilos, un deliri de regust hitchcockià que converteix qualsevol superfície urbana en una mena de bosc pelut que creix i decreix o, tornant a Perseu, que es gronxa dolçament com els tentacles d’una anemone marina o de la bella però letal medusa.

Sigui com sigui, el fet que la proposta de Manel Bayo estigui formada «només» per dos miralls i una pantalla no hauria de confondre a ningú: la utilització conscient de l’espai expositiu per part del saltenc fa que haguem de parlar d’una instal·lació. És a dir: Mirall trencat explora l’hic et nunc (l’aquí i l’ara) d’unes obres i dels seus reflexes en un context de penombra que ens retorna, com no podria ser de cap altra manera, al mite fundacional de la caverna.