“Uf, va dir ell” de Quim Monzó

Proposta de Manel Bayo

Info@manelbayo.com

Avui tornem a il·lustrar un conte. Cal que ens fixem en el text brevíssim i genial de Quim Monzó, “Uff, va dir ell”.

El conte, que parla del tedi i la rutina d’una parella tancada en un pis, el podem relacionar de forma fàcil amb el moment que estem vivint. És molt suggerent la forma en que tot allò màgic i extraordinari acaba fent presència al relat. M’ha recordat molt les imatges que aquests dies han aparegut a les xarxes amb animals que aprofitant l’absència humana reapareixien als espais més inesperats.

Us proposo que el llegim i l’il·lustrem. Que cada un amb el seu estil i la seva tècnica agafi el tros que més li agradi i el dibuixi. Quan acabem tindrem un petit conte d’en Monzó il·lustrat. A veure com ens queda!

UF, VA DIR ELL

Quim Monzó

Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, obre-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —Sí, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d’estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full. Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comandament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).